Quan es negocia amb l'administració de Donald Trump, les coses no acostumen a quedar completament tancades o clares. És el que passa de resultes de l'acord signat aquest dijous entre Brussel·les i Washington per evitar una guerra comercial. De fet, la porta per arribar a una situació no desitjada com és una batalla de barreres al comerç no queda del tot tancada, com acostumava a passar amb la diplomàcia pre-Trump. Un article recent del setmanari britànic The Economist parlava de Trump i de l'escola diplomàtica de Groucho Marx en referència a les negociacions amb Vladímir Putin sobre la guerra a Ucraïna, però seria extensible a tots els àmbits, com el de la política aranzelària.
El pacte amb la Unió Europea (UE) s'ha mantingut com a verbal i subjecte a tota mena d'especulacions, i amb poca satisfacció per part de molts dels líders dels països d'aquest club, fins a ser signat. Però, com ha assegurat el comissari europeu de Comerç, Maros Sefcovic, no ens trobem davant d'una llei inamovible o un marc de funcionament que no s'hagi de canviar durant molt de temps. Això dona peu a noves negociacions i a sotmetre's als constants canvis d'opinió de Trump, que fa l'efecte que llança les iniciatives en funció del seu estat d'ànim i dels seus propis interessos polítics.
Al marge de sectors importants com el farmacèutic, el dels semiconductors o el de la fusta, coberts amb el “paraigües” d'un aranzel del 15%, altres indústries continuaran subjectes a la incertesa, com és el cas dels cotxes i els seus components –encara que amb un cert compromís d'abaixar els seus aranzels fins al 15%–, però especialment l'acer i l'alumini. I el mateix passa amb els vins i caves, que aspiraven a quedar exempts amb un aranzel zero, com el suro, els avions i els seus components o els medicaments genèrics.
A més, com ja es va anunciar al juliol, Europa es veurà forçada a comprar 700.000 milions d'euros en productes energètics als EUA i 40.000 milions en semiconductors, i a fer inversions en diferents sectors per valor de 550.000 milions. Quan se signen acords, normalment s'acostumen a trobar punts d'equilibri: una part renuncia a alguns dels seus objectius i l'altra també, perquè l'objectiu essencial és aconseguir un pacte amb el qual les dues o més parts se sentin còmodes.
En aquest cas, a més de no acabar del tot amb la incertesa per a determinats sectors i indústries del Vell Continent, fa l'efecte que hi ha un guanyador que imposa les seves tesis i un altre que les accepta, no en un 100% però sí en un percentatge elevat. Molt diferent del cas de la Xina, que va ser afavorida amb una nova pròrroga fins al novembre. Sigui per tenir més poder econòmic per comptar amb una major habilitat negociadora, capaç de frenar les propostes –moltes vegades més aviat extorsions de Trump–, Pequín manté el pols davant dels EUA. Europa, per la seva banda, dona imatge de feblesa, al disposar d'una sola veu però més desafinada que la xinesa, i a conseqüència d'això l'acord té més aspecte de claudicació que de blindatge contra una guerra comercial.
