Adeu a les catalanades
Pertanyo a la generació que va pujar dient enchufe i bussón, i a casa se’ns escapava el riure per sota el nas cada vegada que anàvem de visita a casa d’una tieta sobrevinguda de la mare, de vuit cognoms catalans, que vivia a la rambla de Catalunya i que ens preguntava si volíem uns sandvitxos per berenar. Tan fàcil com era dir bocadillu.
Això, sí, col·locàvem tots els pronoms febles a les frases amb precisió fabriana. No era màgia, era el català que parlaven els meus pares, i el nivell de llengua que podies sentir pel carrer. Encara diria més: tot i que vaig ser educat escolarment en castellà i que l’únic canal de televisió de la meva infància i joventut parlava en castellà, de tant en tant m’havien de corregir catalanades del tipus “una diente” o “mañana pasado”.
El català s’infiltrava per les escletxes de la vida quotidiana. Ara no s’hi infiltra gaire, i per a milers de nois i noies que mai no faran una catalanada, gens. Per això els alumnes catalans parlen millor en castellà que en català, segons les darreres proves de llengua oral que s'han fet a les nostres escoles i instituts, on hi ha hagut el triple de suspesos de llengua catalana que de castellana.
Per això, les 40.000 places de cursos de català convocades ahir pel president Illa són insuficients, i està molt bé que asseguri que el “reconeixement oficial del català a Europa acabarà passant”. Però el reconeixement que li cal al català és que sigui igual en drets i deures que el castellà a Catalunya, o sigui, obligatori (si més no, entendre’l) per poder treballar a Catalunya. I ja veureu com tornarà a infiltrar-se per les escletxes de la vida de cada dia.
