10/06/2021

D’aeroports i costellades

3 min
Un avió de Ryanair a l'aeroport de Girona.
Disponible en:

El nostre és un país on, si es para atenció als detalls, es pot arribar a comprendre el que s’observa. Ara bé, si un s’allunya i contempla el conjunt, aleshores no entén res. És fascinant. Completament oposat a la idea d’impressionisme. Jo crec que aquesta realitat és fruit de l’individualisme i de la tendència irrefrenable a actuar de forma erràtica. Pot ser que sigui la raó que dificulta l’aparició de gent amb una visió global del país. Molt pocs catalans han estat capaços de contemplar-ho tot plegat, comprendre’n el conjunt i no arrencar a córrer. Quan això ha tingut lloc, hem estat ben governats.

Ara toca l’aeroport. Un tema que, igual que el magrejat Corredor Mediterrani, adquireix protagonisme de forma recurrent i erràtica. I que sempre acaba exactament enlloc. Arran de la proposta d’ampliació de l’aeroport, observo que el nivell de poca-soltades que s’estan publicant adquireix dimensions bíbliques. Estudis que prediuen com creixeria el PIB, els llocs de treball que es crearien, etc. Aquest columnista no és especialista en infraestructures aeroportuàries. Però n’és usuari freqüent i practica la lògica observadora que ofereix viatjar. No formo part de cap de les tendències que s’oposen a l’ampliació del Prat. Però sí que m’atreveixo a dir que, abans de fer res, convindria plantejar-nos alguns temes. Ens agrada massa l’obra nova. Gastar en allò que potser no és realment necessari i aprofitar poc allò que ja existeix.

Entro en un supermercat de Doha i observo que la majoria de productes que puc comprar a Catalunya estan també a l’abast del públic qatarià. Són exactament els mateixos tomàquets, cogombres, pebrots, etc., però amb preus exorbitants. Molts provenen de Catalunya. Tanmateix, en la majoria hi figura com a origen els Països Baixos. Pregunto a un importador local (que és italià) i també a alguns dels agregats comercials de l’ambaixada què està passant. Tots em responen el mateix: no hi ha sistema de cargo aeroportuari eficient des de Barcelona –en general, des de cap lloc d’Espanya–. Per tant, els productes frescos han de viatjar a Schiphol (Amsterdam) i d’allí a Doha. Trista realitat. 

Actualment surten de Barcelona diàriament dos enormes avions cap a Doha. A l’època grassa –vull dir, sense pandèmia– en surten tres. Dedueixo que, com ja és habitual, optem pel més fàcil. Allò que ens ha portat al turisme poc desitjat. L’aeroport de Barcelona s’ha especialitzat en viatgers. Una quantitat enorme de persones. Però el volum és de suflé. Les panxes dels avions viatgen buides. I el cargo és un negoci logístic importantíssim per a les empreses d’aviació. I hauria de ser-ho per al país. No sembla que ho vulguem entendre.

Contemplo el mapa i veig que Barcelona té tres aeroports internacionals a menys de cent quilòmetres. Un fet únic al món donades les dimensions de la ciutat i del país. Barcelona rep una quantitat excessiva de turistes low cost. Si aquest aeroport està saturat, sembla que el més adient seria desviar passatgers cap als aeroports de Girona i Reus –recordin que, fa uns anys, ja hi anaven, i van ser deslocalitzats en favor del Prat–. Una connexió d’aquests aeroports amb la línia d’alta velocitat que va cap a Barcelona seria una cosa útil, penso. L’any 2019 el ministre Ábalos va signar l’acord de connexió ferroviària amb l’aeroport de Girona. No interessa parlar-ne ara? Per què?

Aquesta recurrent actitud de pensar que una actuació puntual de despesa ens traurà de pobres, i ens farà savis, acostuma a comptar amb una gala puntual d’allò que la nostra premsa anomena “forces vives” –la majoria ja amortitzades, més mortes que vives–. Si, per afegitó, s’utilitza aquest qualificatiu per descriure una colla d’organitzacions la majoria de les quals viuen arrambades al poder regulador, la cosa esdevé grotesca. Són trobades d’escassa amenitat i d’insolvència contrastada. Mai he vist que tinguessin resultats positius per al país –sí per als individus–. I és que a Madrid saben que davant d’una autoritat del govern espanyol, a tots aquests se’ls estova el morro. L’altaveu mediàtic ja el coneixem: el periodisme al bany maria que practica La Vanguardia.

A tot Europa les estacions de tren antigues es mantenen reformades i estan operatives. A tot Europa menys a Catalunya, esclar, on s’ha optat de convertir-les en allò que els polítics, quan volen practicar el populisme, anomenen “equipaments”. Suposo que els interessos particulars i la corrupció afavoreixen l’obra nova. El cas és que mai optimitzem el que tenim. És una impressió personal, però em temo que ara estem, un cop més, davant d’una oportunitat per demostrar a tort i a dret que no acabem d’aprendre’n mai.

Xavier Roig és enginyer i escriptor

stats