Si ets moderat, toca radicalitat

Per què no fan manifestos exigint a l’Estat que abandoni les rigideses mentals que tant de mal han fet a Espanya?

ALBERT CARRERAS
ALBERT CARRERAS Catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra. Director d'ESCI-UPF

En aproximar-se l’1-O, comencen a notar-se moviments. Alguns que defensaven el dret dels catalans a votar en un referèndum sobre el seu futur ara diuen que no recomanen votar-hi perquè no té garanties. Curiós que oblidin tan ràpidament de qui és culpa que l’1-O no tingui les garanties que reclamen. Afortunadament, després es corregeixen. D’altres que neguen el dret a fer cap referèndum ara s’apressen a presentar propostes per rebaixar la tensió i oferir alguna expectativa per suspendre la convocatòria. D’altres anuncien que tot podria ser diferent després de l’1-O, especialment si no s’ha fet el referèndum. La impressió és que està havent-hi més nerviosisme a Madrid que a Barcelona. Bon senyal. Poden ser indicis que només la insistència catalana a fer el referèndum pot portar a l’aparició d’un esperit negociador per la part del nacionalisme espanyol i els seus representants polítics.

Tanmateix, no podem deixar de pensar en quina és la causa de la profunda reticència espanyola a negociar amb Catalunya. Una mica de repàs històric i de psicologia col·lectiva ens pot ajudar a trobar respostes a aquesta pregunta.

En primer lloc, hem de reconèixer que el nacionalisme espanyol ha estat sempre així amb tots els que ha considerat que no eren de fiar, encara que fossin ciutadans. La pulsió de manar i no corregir mai les decisions que es prenen (el famosíssim “ sostenella y no enmendalla”) és intensament hispànica, i sorprèn sempre la tradició catalana. No és ni seny ni rauxa. És Rajoy, com Aznar, com Cánovas, com Olivares o com Felip II. Més val perdre amb honor que negociar. Per aquest camí, els precedents són dolents. La inflexibilitat negociadora marca quatre segles de derrotes hispàniques. Abans perdre que trobar acords negociats. Quin territori que hagi estat part de la Corona hispànica se n’ha anat o s’ha quedat per procediments negociats? No n’hi ha cap, tot i que els exemples a considerar són dotzenes, arreu del món i en tots i cada un dels darrers quatre segles. La Constitució de 1978 semblava que havia estat l’excepció, però hem hagut de descobrir que les majories absolutes podien desfer l’esperit de la Transició.

Els catalans som sempre l’enemic interior, però un enemic útil. Generem unitat en el nacionalisme espanyol

Els partits del nacionalisme espanyol troben, en canvi, raonable negociar gairebé tot el negociable amb qualsevol grup d’interès intern -de fiar-, per dura que sigui la negociació, siguin empreses o sindicats, corporacions, cossos o institucions, municipis o territoris. Fins i tot territoris. Extremadura va negociant per la via d’urgència política compensacions pel seu maltractament històric. Andalusia també. Les illes -Balears i Canàries- ho han fet múltiples vegades i ho segueixen fent. No parlem de bascos i navarresos, que en són mestres. Però Catalunya és diferent: tothom pot tenir tractes fets a mida, però Catalunya no. A Catalunya se l’ha de mantenir a ratlla -com a molt se li dona la llei, mai un privilegi-, i si mai se li dona res ha de ser que es doni a tothom. No són maneres de fer que incentivin el sentiment de pertinença a la mateixa nació, ans al contrari. Però la lògica és que el nacionalisme espanyol s’aferma castigant Catalunya. Els catalans som sempre l’enemic interior, però un enemic útil. Generem unitat en el nacionalisme espanyol.

És per això que resulta tan sorprenent que tots els que escriuen i presenten manifestos crítics amb l’estratègia política de l’actual majoria que dona suport al govern de la Generalitat, que solen començar amb radicals afirmacions de catalanitat -de les quals puc donar testimoni-, només trobin culpables entre els catalans. No és el tarannà dels espanyols per als seus afers, ni el dels bascos per als seus, ni el dels canaris per als seus, ni el dels sindicats per als seus, ni el dels gremis corporatius per als seus. Dit altrament: s’ho haurien de fer mirar. A qui beneficia criticar els que fan un plantejament radicalment democràtic després d’haver intentat negociar de totes les maneres possibles? Per què no fan manifestos exigint al govern de l’Estat i als partits nacionalistes espanyols que abandonin les rigideses mentals que tant de mal han fet a Espanya i apostin pel diàleg i la negociació amb ciutadans seus, tal com diuen tots els observadors internacionals independents? Com poden menystenir tota la trajectòria negociadora catalana, sempre sense contrapartida estatal, i només exigir renúncies a la part catalana? Que no està prou clar que si no hi ha tota la puresa procedimental que exigeixen és per culpa del govern estatal i del bloc nacionalista espanyol, que tot ho nega, tot ho il·legalitza i tot ho persegueix? ¿Que no veuen que el col·lapse de la tercera via és per manca d’interlocució a Madrid, on l’opinió pública que es fabrica només demana duresa amb Catalunya?

Des de l’extrema moderació només hi ha el camí de la radicalitat democràtica. Dissortadament, i m’agradaria equivocar-me, el camí de la moderació només porta a patir el menysteniment continuat.