Ara sí, parlem de l'economia real
La presentació de l’estratègia Catalunya 2030/2040 per part de la Cambra de Comerç de Barcelona ha estat una alenada d’aire fresc en el panorama empresarial, econòmic i polític català. Més enllà del recordatori dels greuges catalans, la Cambra liderada per Joan Canadell ha plantejat les línies d’acció per construir un “nou model econòmic de país”. Ho ha fet conjuntament amb les altres cambres catalanes, com és lògic, atès que el mateix Joan Canadell ha esdevingut el president del Consell General de Cambres de Catalunya. Els mitjans, començant per l'ARA, han recollit les quinze propostes d’acció estratègica. La llista és molt raonable i alhora molt ambiciosa, atès que aspira a mobilitzar la capacitat de creixement de l’economia catalana en qualsevol context polític fins a assolir l’actual PIB per cap d’Àustria: 50.000 €, un 60 per cent més que ara. La van exposar amb convicció i de manera coral els presidents de diverses cambres de comerç, i va representar, indubtablement, la millor notícia des de fa algun temps per al president Torra.
Tanmateix, les llistes molt llargues poden no voler dir res. En canvi, els mitjans no han parat prou atenció a l’ordre per prioritats de les línies estratègiques presentades, que va ser molt clar en el desplegament de la presentació del pla estratègic de la Cambra per a Catalunya. La primera prioritat, presentada per Ramon Alberich, president de la Cambra de Comerç de Sabadell, va ser la internacionalització de l’economia. Catalunya venia d’una històrica vinculació al mercat espanyol, fins al punt que les exportacions eren una part molt minoritària de les vendes a l’exterior de l’economia catalana. A la segona meitat del segle XIX i la primera del XX el mercat espanyol representava el 90 per cent dels mercats no catalans. Encara en el moment d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), representava uns dos terços. Ara representa poc més d’un terç. Alberich va recordar que el mercat mundial és seixanta vegades més gran que l’espanyol i que cal deixar de pensar només en termes d’aquest mercat. La diversificació territorial de les exportacions és una necessitat alhora que una oportunitat i les cambres tenen competències en aquest àmbit ben reconegudes per la legislació.
L’altre concepte potent desplegat en aquest camp va ser el d’aprofitar al màxim la xarxa mundial de cambres de comerç. Les tretze cambres catalanes poden i han d’aprofitar que hi ha tretze mil cambres de comerç arreu del món que es poden connectar entre si i que poden esdevenir el canal de diversificació i expansió de les exportacions catalanes –les ambaixadores de país en paraules del mateix Alberich–. Les empreses potencialment protagonistes d’aquest eix d’internacionalització han de ser –i ja són– les petites i mitjanes, que han multiplicat l’obertura comercial de Catalunya des de la integració a la CEE el 1986 i han estat les protagonistes de l’orientació al mercat mundial que ha capgirat la dependència històrica de Catalunya respecte al mercat espanyol. El món cameral català ha recordat que la internacionalització ha estat l’ADN de les cambres des de la seva creació a finals del segle XIX, i que ja ho havia estat des de la creació del seu precedent –la Junta de Comerç– a mitjans segle XVIII, per no mencionar els precedents medievals. Lògicament, cal promoure la formació especialitzada per al foment de l’exportació: el coneixement de llengües, els estudis dels negocis i la comercialització internacional, l’obertura mental i la preparació professional per a la diversitat cultural, etc.
Molts dels eixos successius esmentats en el programa Catalunya 2030/2040 són conseqüències necessàries de la prioritat de la internacionalització. En alguns casos perquè es tracta de millorar la qualitat dels serveis que s’exporten, com és el cas del turisme. En altres perquè l’orientació internacionalitzadora s’ha de compensar amb una forta cohesió interna (infraestructures, formació, fiscalitat), indispensable per compartir els riscos i els beneficis de tota internacionalització. La cohesió interna va ser un fil conductor poderós, amb fortes ressonàncies de l’experiència dels petits països europeus d’alt nivell de renda i de les regions més avançades dels grans estats europeus. La cohesió també depèn de la millora genèrica de les capacitats mitjançant la formació i la iniciativa a tots els nivells. I és que l’objectiu és un model econòmic d’alt valor afegit que permeti salaris dignes, cosa que exigeix impulsar la creativitat, la innovació i el talent que han de permetre l’eclosió de l’emprenedoria.
Es van mencionar molts més eixos, però és digne d’aplaudiment que la primera prioritat fos tan clara –internacionalització– i que depengués, essencialment, de les pròpies forces de l’economia catalana i de les pròpies forces de les cambres de comerç. Greuges, sí, però responsabilitat, encara més.
