27/05/2022

Albert Serra i 'Alcarràs', 'the Film not the Village'

3 min
Albert Serra dijous al Festival de Cannes, on competirà amb 'Pacifiction'.

L’èxit d’Albert Serra a Canes fa un contrallum perfecte per mirar l’estat de l’art contemporani a Catalunya i al món. I dic “art contemporani” i no “cinema” perquè la idea que les pel·lícules del director de Banyoles pertanyen a una categoria que pugui preocupar-se pels gustos del públic fa riure. Paradoxalment, Serra, que ha creat instal·lacions per a la Biennal d’art de Venècia o el Centre Pompidou, és un artista rabiosament contemporani perquè actualitza la tradició de l’avantguarda que, segons l’hegemonia cultural d’avui, estava morta i enterrada. Per explicar-ho, és oportú comparar aquest èxit amb l’altre gran èxit català de l’any, Alcarràs, de Carla Simón.

Potser la falla més gran en la cultura contemporània és la que separa els que creuen en l’originalitat dels que no. Segons ens explica la història de l’art, la persecució salvatge de la novetat a què es van llançar les primeres avantguardes va acabar esgotada d’ella mateixa, incapaç de superar fites com el quadrat negre de Màlevitx o els somnis de Dalí. Després d’aquella revolta contra el passat, la postmodernitat va ocupar l’espai i els creadors ja no podien dir res de nou, sinó simplement recombinar referents i citacions de la història coneguda. Ens sembla sacríleg comparar la creativitat refregida d’un artista com Warhol amb la mística inefable del geni de Picasso.

Però la lúdica postmoderna de finals del XX ha estat polititzada als inicis del XXI. Superades les idees de l’art per l’art i el joc pel joc, la rastellera de crisis d’Occident ha fet que l’art en voga sigui el que promou l’aliança entre teoria i estètica, l’art entès com allò que passa quan l’artista llegeix els llibres i els articles de filòsofs, científics i periodistes compromesos i decideix il·lustrar la crítica llegida amb més o menys gràcia. Segons aquesta visió, l’efecte estètic és un simple suplement per augmentar la capacitat de persuasió del missatge polític, amb enemics habituals com ara el canvi climàtic, la desigualtat, el masclisme, etc. La idiosincràsia del director no és rellevant, perquè primen el treball col·lectiu, les idees prestades i les xarxes de cures. Parlo d’Alcarràs.

Serra fa una altra cosa. En comptes de donar per impossible l’originalitat, es llança a la transgressió i a la recerca d’una imatge diferent de res que s’hagi fet abans. Si el cinema independent hiperpolititzat es preocupa que l’espectador pugui entendre la denúncia, Serra és deliberadament obscur. Si a les entrevistes un tipus de director celebra els llocs comuns de la progressia, Serra prefereix elogiar dictadors i ja ha anunciat que la pròxima pel·lícula és una celebració del toreig. Us animo a buscar declaracions sobre els actors.

La gràcia és que el cinema de Serra és igual de polític i conscient de les referències com ho eren les avantguardes. El quadrat negre pretenia aplanar el camí a una mirada comunista i el surrealisme de Dalí havia d’alliberar l’inconscient del jou petitburgès. Tots dos eren el producte d’un estudi de la història de l’art i un joc estratègic amb les inquietuds del moment, res d’autenticitat espontània. La diferència principal és que Alcarràs i les pel·lícules com Alcarràs funcionen com l’acompanyament de les ideologies hegemòniques, la vella idea de l’art com a propaganda, en aquest cas de l’anticapitalisme, l’ecologisme o el feminisme. En canvi, l’art de Serra no té cap contingut positiu i es limita a mostrar l’abjecció del món més enllà de qualsevol possibilitat de redempció. La política es troba en l’esperança que una cosa diferent (no necessàriament millor) neixi de les cendres.

No resoldrem ara i aquí la picabaralla ancestral entre reformisme i revolució, però sí que m’agradaria acabar amb una observació. Mentre que el cinema que representa Alcarràs està perfectament salvaguardat per l’acadèmia, la política i els mitjans gràcies a l’hegemonia que ostenta el mercat global de la Teoria, els artistes radicalment moderns dels quals beu Serra, molts d’ells catalans, formen un fil d’or molt més secret i amenaçat a Catalunya, on sempre cal fer un esforç extra per accedir a la tradició revolucionària.

Joan Burdeus és crític cultural