Una alcaldada ridícula
Un gran núvol negre sobrevola fa dies el Pròxim Orient, i no està format pel dolor, la pols i el fum provocats pel terratrèmol de Turquia i Síria. No, és allò que podríem anomenar “el núvol Colau”. Des de dimecres passat, els habitants de Tel-Aviv viuen les vint-i-quatre hores del dia als refugis antiaeris, el govern Netanyahu es troba reunit permanentment en sessió d’urgència i les forces armades israelianes estan en alerta màxima davant del gegantí tomb geopolític desfermat des de l’altre extrem de la Mediterrània: l’Ajuntament de Barcelona ha suspès el conveni d’agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv i ha trencat relacions institucionals (¿les ciutats es relacionen de tu a tu amb els estats?) amb Israel. Esclar, comences creant una tinència d’alcaldia de Justícia Global i t’acabes creient que ets l’Assemblea General de l’ONU, el Consell de Seguretat i el Tribunal de la Haia, tot en una peça.
Ja se sap que la democràcia, a vegades, pren decisions que desagraden a uns o altres. Però en aquest cas no ha estat la democràcia, sinó el personalisme, l’autoritarisme i l’oportunisme. La senyora Colau ho ha fet mitjançant un decret d’alcaldia, burlant el debat d’un ple municipal on molt probablement no hauria tingut majoria, perquè només comptava amb el suport dels comuns.
¿I a demanda de qui ha decidit el trencament? Doncs a petició de 4.135 signatures (un 0,25% del cens de Barcelona) recollides per una nebulosa d’entitats la representativitat i la competència de moltes de les quals resulten força dubtoses. Per exemple, el Sindicat de Llogateres o Aigua és Vida –que defensen causes molt nobles i pertinents, però allunyades de la política internacional– ¿tenen un coneixement seriós i una anàlisi feta sobre les complexitats del conflicte Israel-Palestina? ¿O senzillament es deixen portar per les consignes maniquees que són dogma de fe en els ambients progres?
Una mica per compensar aquestes febleses, s’ha subratllat que la ruptura amb Tel-Aviv i Israel tenia l’aval del Síndic de Greuges de Barcelona, David Bondia Garcia. I tant! El que no s’ha dit és que el senyor Bondia era un conspicu activista antiisraelià, partidari explícit del boicot a l’estat jueu, des de molt abans de ser Síndic de res. Fins al punt que el 2017 va rebre el Premi Esperança (Amal, en àrab) atorgat per la Comunitat Palestina de Catalunya. Ja veuen quin “jutge” més imparcial en la matèria...
I després hi ha la qüestió de la doble vara, de l’estrabisme moral, del biaix sistemàticament antiisraelià d’una determinada esquerra. A les comarques de Girona hi ha alguns municipis que s’agermanaren amb poblacions de Nicaragua quaranta anys enrere, en l’època mítica del sandinisme assetjat per la contra i dels “brigadistes” d’aquí que hi anaven els estius a ajudar la revolució. Bé, des de fa quinze anys el país centreamericà està sotmès al sinistre despotisme de la parella Daniel Ortega - Rosario Murillo, que viola tots els drets humans i ha causat centenars o milers de morts. Però cap grup municipal d’esquerres ha demanat trencar aquells agermanaments. ¿Qui es preocupa de Nicaragua, podent criminalitzar Israel?
Tanmateix, no cal moure’s de Barcelona. La capital catalana està també agermanada, entre altres ciutats, amb Sant Petersburg (es veu que aquest conveni està suspès a causa de la invasió d’Ucraïna), Dubai, Xangai, Gaza, Istanbul, Tunis, Esfahan o l’Havana. Ciutats modèliques en el respecte a totes les llibertats, a la igualtat home-dona, al pluralisme polític, al caràcter democràtic dels seus ajuntaments... oi? ¿Està permès recordar que a Gaza impera des del 2007 una dictadura islamista governada amb mà de ferro per Hamàs, o dir-ho és “propaganda sionista”?
Agafem un termòmetre políticament ben correcte. A Barcelona, igual que a Tel-Aviv, la Pride Parade o desfilada del Dia de l’Orgull Gai és una festa. A Dubai, Gaza, Xangai, Tunis o l’Havana està prohibida, i seria reprimida sense contemplacions si algun col·lectiu intentés organitzar-la. A Esfahan, com a tota la República Islàmica de l’Iran, als homosexuals, en lloc de deixar-los desfilar, els condemnen a mort i els pengen a la forca.
No recordaré ara els horrors de la guerra civil siriana, o de la guerra del Iemen, que no han mobilitzat ningú perquè, en aquells indrets, uns àrabs i musulmans maten uns altres àrabs i musulmans i, per tant, ves a saber quins són els bons i quins els dolents. En canvi, a Palestina, els jueus (amb tota la càrrega de demonització que aquesta paraula arrossega des de fa dos mil anys) maten els àrabs (també a la inversa, però això no compta), cosa que justifica totes les mobilitzacions, boicots, paraules gruixudes (apartheid, genocidi, nazisme)... i alcaldades de la senyora Colau.
Acabo subratllant que l’actual govern Netanyahu em sembla execrable, una aliança entre el pitjor de cada casa. Però, encara que Ada Colau ho ignori, representa menys de la meitat dels israelians i una porció molt menor dels habitants de Tel-Aviv. “Històries”, deuen pensar l’alcaldessa i els seus acòlits. “Que la realitat no ens espatlli una bona demagògia preelectoral”.
