Alimentant la fascinació per Mercè Rodoreda (2000)
Peces històriques
Del pedagog i crític Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a l’Avui (22-VI-2000). Divendres vinent s’obre la Setmana del Llibre en Català. Tres dies abans –el 16– a les 17.30 h, a l’IEC (Carme, 47) parlaran de Mercè Rodoreda l’assagista Montserrat Barcardí i el periodista Xavier Bosch, moderats per Jordi Nopca, de l’ARA, diari que col·labora amb l’IEC en cicles de xerrades. El TNC estrena el dia 24 La mort i la primavera de Rodoreda.
Aquest llibre de Llorenç Soldevila, Una novel·la són paraules [Proa, 2000], es podria titular també Allò que cal saber de Mercè Rodoreda. [...] Hi podríem afegir allò que sabem per la seva biografia, de la qual hi ha un fidel i ajustat fil conductor en aquest llibre: que a Mercè Rodoreda la novel·la –així, com a gènere en singular– la va fer patir molt. Fins i tot no és aventurat de pensar que s’hi va jugar la salut i la vida. Això no passa ni sol passar amb tots els novel·listes, evidentment, sinó amb aquells, pocs (dono per entès que també em refereixo a aquelles, poques) per als quals les novel·les són paraules, mentre que per als altres només s’hi fan. El professor Soldevila –i remarco la seva condició docent perquè el seu treball és un model de didàctica de la literatura– ja de bon antuvi entra a parlar del que anomena “fer-se un estil” i recollint el que diu en diversos pròlegs la mateixa Rodoreda, i en concret al pròleg de Mirall trencat, matisa i aclareix que “les paraules aguanten històries” i que “poca cosa hauria aconseguit [Rodoreda] si les seves novel·les només haguessin estat literalment paraules”, per concloure que són “històries molt personals que teixeixen i desteixeixen les paraules”. Soldevila ha aconseguit amb aquest llibre pensat i elaborat per a estudiants de literatura, dir tot el que essencialment es pot dir, amb els coneixements actuals, sobre l’obra de la nostra novel·lista, per la qual la narrativa catalana moderna ha assolit una projecció més universal. He dit narrativa a gratcient, perquè els contes o narracions curtes es mereixen, si no la tenen, la mateixa projecció que les novel·les. Soldevila dedica un capítol del seu llibre a la narrativa breu de Mercè Rodoreda, amb el títol de “La balena més grossa de tots els mars”, al·lusiu a La meva Cristina, i assenyala, a l’apartat titulat “Plecs i replecs”, entre altres coses sempre molt concretes i consolidades, que des del 1939, o sigui, des de l’inici del seu exili, Mercè Rodoreda es dedicà sobretot a escriure contes. Aquesta dedicació li proporcionà reconeixement públic i la primera aparició d’una obra seva a la Catalunya de la lenta i restringida represa de la postguerra, el llibre Vint-i-dos contes. [...] L’escriptora no tracta el conte com una activitat secundària, sinó com si l’hi anés la vida. Més encara, hi gaudeix desgranant-hi la fantasia que no és admesa per les novel·les. Vull dir la fantasia esclatant i sàvia, que no és ben bé la mateixa que la de La mort i la primavera; o bé l’humor, sigui negre o de qualsevol color, que tan bé els va als contes i que llueix al teatre [...]. El llibre de Soldevila, un exercici brillant i solvent d’història literària ben aplicada, pot contribuir a alimentar la fascinació que entre nosaltres i gent estudiosa de tot el món se sent pel fenomen Rodoreda. Les 25 llengües de traduccions d’obres seves en són mostra. [...]
