Ara que Busquets ha plegat de jugar a futbol, és bo recordar la tarda del seu debut a la Lliga amb el Barça. Era el setembre del 2008. Pep Guardiola també debutava com a entrenador en Lliga al Camp Nou i, per sorpresa general, va alinear el de Badia, que tenia 20 anys acabats de fer. Venien de perdre 1-0 contra el Numància, i aquella tarda van empatar a 1 amb el Racing de Santander. Un punt de sis i un sol gol a favor, de penal. Només Cruyff va sortir a defensar el joc de l’equip en un article en què, com era costum, va portar la contrària a tothom: “Aquest Barça pinta molt, molt bé. No sé quin partit vau veure vosaltres, però el que jo vaig veure feia temps que no es veia al Camp Nou. Numèricament parlant, és la pitjor arrencada d’una temporada en molts anys, però futbolísticament...”
És ben bé que els genis s’avancen al seu temps, perquè a partir d’aquell dia sí que no vam parar de veure coses que al Camp Nou no s’havien vist mai. Amb Busquets, el món del futbol va començar a parlar de la importància del cinc. Menotti es desfeia amb el seu joc, amb com enganyava els jugadors rivals, amb el cos i amb la pilota: “No recordo un futbolista d’aquesta qualitat i coneixement, és increïble els pocs metres que recorre per recuperar o per fer una passada. Quan la pilota li arriba, ja ho té tot escrit al cap”. Del Bosque va dir que, si tornés a jugar, li agradaria assemblar-se a Busquets.
Sovint es diu que Pedri té la visió i la passada de Xavi, i la navegació amb la pilota enganxada als peus i l’un contra un d’Iniesta, però quan imposa el control de la pilota al mig del camp, rodejat de contraris, amb una serenitat desconcertant, també recorda Busquets. Són jugadors per a un estil de joc, aquell estil que va fer del Barça un dels millors equips de la història.
