27/03/2022

Als meus amics russos

10 min
Sevastopol, Crimea, any 2015: una pantalla gegant transmet el discurs de cap d'any del president rus, Vladímir Putin.

Amics estimats: amb alguns de vosaltres som vells amics, amb alguns ens coneixem de fa menys temps, a alguns no us conec personalment, amics en el cor i en el pensament. S’han girat també per a vosaltres temps complicats. Al llarg d’aquest darrer mes he estat en contacte amb molts de vosaltres. Com està passant amb la vida de cada ucraïnès, les vostres, mai senzilles, també s’han capgirat com un mitjó. Molts de vosaltres esteu marxant de Rússia. I molts de vosaltres m’heu fet arribar els vostres sentiments de culpa, de vergonya, pel que el vostre país està fent al vostre veí. Pel que s’està fent a Ucraïna en el vostre nom.

Alguns de vosaltres, els activistes, porteu molt temps sota els cops de mall, i us heu estat preparant per al cop final. El 4 de març li escrivia a Aleksandr Txerkasov, un vell amic de Memorial. “T’ho explico més endavant”, em va contestar en Saixa en el seu to lacònic de sempre. “En aquest moment, i després dels escorcolls, anem fent tentines per les ruïnes. Ordinadors trinxats. Caixes de seguretat forçades”. D’altres d’entre vosaltres, persones de la cultura, artistes, crítics, escriptors... esteu estabornits per l'ensorrament sobtat del vostre fràgil món. Cap de vosaltres estima Putin ni el seu règim de lladres i feixistes; la majoria els odieu. Però siguem sincers: amb l’excepció de pocs de vosaltres –els que treballeu amb Memorial, Nóvaia Gazeta, Ekho Moskvi, Meduza, l’organització de Navalni i un grapat més–, ¿quants vau fer mai res per oposar-vos a aquest règim? A part potser d’anar a les manifestacions, quan n’hi havia. ¿Podria ser, doncs, que els vostres sentiments de vergonya i culpa siguin només abstractes? ¿No podrien també ser el resultat de la vostra apatia, la vostra llarga indiferència per tot el que estava passant al vostre voltant, i la vostra còmplice passivitat, que segur que avui sentiu en els ossos i en l'ànima?

Això no ha estat sempre així. Durant un temps, als anys 90, gaudíeu d’una certa llibertat i democràcia –una mica confusa, fins i tot tacada de sang, però autèntica–. Però el 1991 va acabar com el 1917. ¿Com pot ser que cada vegada que finalment aconseguiu fer la revolució, us agafi tanta por de l'smutnoe vremia, “l’època dels problemes”, que torneu corrents a amagar-vos sota les faldilles d’un tsar, es digui Stalin o Putin? Sense que importi quanta gent pugui assassinar, d'alguna manera a vosaltres us sembla més segur. ¿Com pot ser això? Cert, es van cometre errors. En comptes d’agafar els arxius del KGB i exposar-los a la llum del sol, com va fer l’Alemanya de l’Est amb la Stasi, vosaltres us vau deixar distreure amb l’estàtua de Dzerjinski i vau deixar que el KGB mantingués un perfil baix, es reagrupés, es reconstruís i controlés el país. Quan se us va oferir l’opció de triar entre el saqueig del país o el retorn dels comunistes, no vau lluitar per imposar una tercera via, i vau acceptar el saqueig. El 1998 la vostra economia es va enfonsar, i això va significar de manera clara el final de les grans manifestacions en favor de més justícia social, o contra la guerra de Txetxènia. La gran preocupació era sobreviure.

I van portar en Putin. Jove, atrevit, agressiu, que prometia l’aniquilació dels terroristes i un gran gir en l’economia. Pocs vau comprar el seu discurs, però o bé el vau votar, o no vau votar ningú. I quan va començar a arrasar Txetxènia per segona vegada, la majoria vau tancar els ulls i us vau girar d’esquena. Recordo molt bé aquells anys. Jo treballava a Txetxènia aportant ajuda humanitària a les innombrables víctimes de “l’operació antiterrorista” de Putin, viatjant per les ruïnes de Grozni i Katir-Iurt i Itum-Kale i tants altres pobles. A vegades tornava a Moscou per fer un descans i em reunia amb vosaltres, amics meus. Bevíem, ballàvem, i algunes vegades intentava explicar-vos els horrors que anava veient per allà, els civils torturats, els nens assassinats, els soldats venent els cossos dels morts a les seves famílies. I em dèieu: “Jonathan, ja n'estem una mica farts, de la teva Txetxènia!” Recordo bé aquelles paraules. I us contestava amb ràbia: “Amics, no és la meva Txetxènia, és la vostra Txetxènia. És el vostre fotut país, no el meu. Jo aquí no soc més que un estúpid foraster. És el vostre govern el que bombardeja una de les vostres ciutats i mata els vostres conciutadans”. Però no, era massa complicat, massa dolorós, us estimàveu més no saber-ho.

Un rètol contrari a Putin prop d'una església ortodoxa bombardejada per l'exèrcit rus el 12 de març a Malin, Ucraïna.

I va arribar el gran boom econòmic a partir del 2005, alimentat pels creixents preus del petroli i de la voluntat de Putin de permetre que part dels diners robats caiguessin en cascada damunt la classe mitjana. Molts vau fer diners, alguns molts diners, i fins i tot els més pobres d’entre vosaltres vau comprar-vos un apartament i vau aconseguir una bona feina. Els preus van pujar, però això tant era, Moscou resplendia, enlluernava, era chic, era diversió. Quan van assassinar alguns opositors –Iuri Sxekotxikhin, Anna Politkóvskaia, Aleksandr Litvinenko, i altres– molts vau expressar horror i estàveu en xoc, però no va passar d’aquí. Quan Putin, després de dos mandats, traspassava la presidència al seu primer ministre i s’intercanviaven els papers, ni ho vau notar, pel que vaig poder veure. Quan Rússia, en els primers mesos de la presidència de Medvédev, va envair Geòrgia, la majoria de vosaltres ho vau ignorar, o vau callar. I durant molts anys després, ¿amb quants de vosaltres vam coincidir a les pistes d’esquí de Gudauri, o caminant pel parc natural de Kazbegui, o gaudint dels cafès i banys de vapor de Tbilissi mentre el vostre exèrcit ocupava part d’aquest país? Tampoc és que nosaltres, aquí a Occident, vàgim fer-hi gaire. Unes queixes, unes sancions; però ¿què significaven aquelles tremendes violacions del dret internacional en comparació amb l’atractiu del petroli, el gas i el mercat interior de Rússia?

Però a finals del 2011, amics meus russos, vau despertar. Quan Putin va tornar a canviar cadires amb Medvédev per seure de nou a la cadira presidencial, molts vau decidir que aquella gota vessava el got del joc brut, i vau sortir en massa a protestar. Navalni es va fer famós i durant sis mesos vau omplir els carrers fins a posar finalment la por al cos del règim i fer-lo trontollar. I aquí el règim s’hi va tornar. Primer organitzant contraprotestes; després aprovant més lleis repressives i començant a omplir les presons. Milers van ser detinguts. Alguns van rebre condemnes molt llargues. I la resta de vosaltres us en vau cansar i vau tornar a casa. “Què hi podíem fer?” Ho vaig sentir sovint, i encara ho sento ara. “L’estat és tan fort, i nosaltres tan dèbils”. Doncs bé, mireu els ucraïnesos. Mireu el que van fer, dos anys més tard. Quan van ocupar la plaça Maidan, en la seva ràbia envers el seu president pro-rús que havia traït la seva promesa de ser més Europa, no la van abandonar mai. Van muntar una immensa acampada, totalment autoorganitzada, i disposada a defensar-se. Quan la policia va arribar per a intentar trencar-la, s’hi van encarar, amb pals i barres de ferro i còctels Molotov. Al final, la policia va disparar. Però en comptes de sortir corrents, la gent de Maidan va carregar. Molts van morir, però van guanyar. Va ser Ianukóvitx qui va córrer, i els ucraïnesos van recuperar la seva democràcia, el seu dret a elegir els seus líders i a fer-los fora quan no fessin la seva feina.

A Putin no li va fer cap gràcia allò de Maidan. Era un mal exemple. Per tant, es va apropiar de Crimea mentre tothom estava recuperant l’equilibri. Alguns vau protestar, però inútilment. Hi havia tanta gent entusiasmada! El 91% dels russos aprovaven l’annexió, crec. “Magnífic, magnífic! Crimea és nostra!”, cantaven els vostres conciutadans, embriagats tot d’una de la glòria imperial. I no parlo només de la gent més humil que viu en els llocs assolats i més allunyats del país, on el límit de la política és el vodka i les patates... Parlo d’alguns de vosaltres, amics meus, amics personals. Escriptors. Editors. Intel·lectuals. Va passar el mateix amb el Donbass. Novorossia, la Nova Rússia. Sorgia de sobte un nou mite, i alguns de vosaltres, que havíeu menyspreat Putin i la seva colla, de cop vau canviar i el vau venerar. No sé per què, ja que poc després vam deixar de parlar-nos. I pel que fa als altres, aquells que vau seguir sent amics meus, vau restar silenciosos la gran majoria. “No m’interessa la política”, dèieu. I tornàveu a la literatura, o a les pel·lícules, o als catàlegs d’Ikea, o a gaudir dels nous parcs amb què l’alcalde de Moscou havia anat retocant la ciutat des del 2012, amb els pufs de boletes, wifi a tot arreu i cafès per a hipsters. Sí, el Donbass quedava lluny, i Moscou era un lloc cool, i cada vegada ho era més.

Allò de Síria gairebé no ho vau ni notar. Al capdavall eren tots uns terroristes, oi? El Daeix o el que fos. Fins i tot l’editor de Moscou que va publicar el meu llibre sobre Síria el va criticar en una entrevista dient que jo no havia entès res del que estava passant a Síria. Bé, almenys jo hi havia estat, veient com infants de la mateixa edat que els meus eren assassinats a sang freda per franctiradors del govern pels carrers de Homs. Els únics russos que hi van anar van ser els del vostre exèrcit, que l’any 2015 començava a bombardejar milers de civils mentre ja feia pràctiques per a la pròxima guerra de veritat.

Molts de vosaltres, n’estic segur, coneixeu les famoses paraules del pastor luterà Martin Niemöller:

Quan van venir a buscar els socialistes, vaig callar –perquè jo no era socialista.
Quan van venir a buscar els sindicalistes, vaig callar –perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus, vaig callar –perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me –no quedava ningú que pogués protestar.
Una parella es fa fotos davant del Kremlin a Moscou, el 23 de març.

Quants de vosaltres vau alçar la veu en favor dels txetxens, dels sirians, o dels ucraïnesos? Sí, alguns de vosaltres. Però va ser massa els que vau callar. Alguns, és cert, heu sortit a parlar ara, gent com Dmitri Glukhovski, Mikhaïl Xixkin, Mikhaïl Zygar, Maksim Óssipov, i d'altres. La majoria parlen des de fora del país, i molts pocs des de dins, com Marina Ovsiannikova , arriscant-se que l’enviïn a fer companyia a Navalni en el seu gulag. Però vosaltres enteneu en quin país viviu, millor que la majoria. I per tant estic segur que enteneu això: quan Putin hagi acabat amb els ucraïnesos –i molt més si no aconsegueix, com sembla probable, exterminar-los– vindrà a buscar-vos a vosaltres. A tots, amics meus: als qui amb valentia, però en general individualment, heu sortit a protestar, i que de moment heu sortit dels jutjats amb penes lleus, però que aviat seran molt més dures. Buscarà els milers de vosaltres que heu signat peticions, que heu expressat el vostre desacord a les xarxes socials (potser només amb un quadrat negre a Instagram), o que us heu desfogat en l’àmbit privat amb els companys de feina. Aquells temps en què a un li queien deu anys de privació de llibertat per un acudit, o fins i tot vint-i-cinc, ja no queden tan lluny en el passat, i ara molt probablement planen sobre el vostre futur. I qui podrà protestar per vosaltres? Qui quedarà?

Els ucraïnesos, ara fins i tot més que el 2014, estan donant un estremidor exemple al règim de Putin: estan mostrant que és possible enfrontar-s’hi, i que si un és llest, i motivat, i valent, a Putin se’l pot aturar, independentment de la seva aclaparadora superioritat sobre el paper. Evidentment, gairebé ningú a Rússia és conscient d’això, pel que sembla, ni del fet que hi hagi una guerra en marxa. Però vosaltres, amics meus, sabeu el que està passant. Llegiu les notícies de l’estranger a internet, tots teniu amics o fins i tot parents a Ucraïna amb qui us escriviu. I Putin sap que ho sabeu. Per tant, alerta. Ja veieu cap on porta tot això. Els dies de la bona vida a canvi del vostre silenci ja han passat. Les vostres eleccions són una broma; les lleis, excepte les de tipus repressiu, no valen el paper on queden impreses; els vostres últims mitjans de comunicació lliures ja no hi són; la vostra economia s’ensorra més ràpid del que puc escriure; ja no teniu ni targetes de crèdit per comprar un bitllet d’avió, si encara queden vols. Ara Putin no només voldrà el vostre silenci, voldrà la vostra aquiescència, la vostra complicitat. I si no li doneu el que vol, o bé podeu intentar marxar, com sigui, o us veureu esclafats. Dubto que hi vegeu cap altra opció.

Però n’hi ha una, que és enderrocar d’una vegada aquest règim. Probablement costaria menys del que imagineu, en la situació actual. Penseu-hi. L’espurna no saltaria per vosaltres: a la vista del col·lapse econòmic que acabarà impactant a Rússia, molt probablement saltarà des de les províncies, les ciutats menors; allà, on els preus s’enfilen i ja no es paguen els sous, tota aquella gent que va votar Putin tants anys, perquè volia pa i pau, sortirà als carrers. Putin ho sap, i té molta més por d’aquesta gent que dels intel·lectuals i les classes mitjanes de Moscou i Sant Petersburg –és a dir, de vosaltres, estimats amics–. Però si cada ciutat es manifesta pel seu compte, com ja ha passat de tant en tant, li serà fàcil a Putin reaccionar i anar-les ofegant, una per una. Cal coordinar, organitzar. Caldrà convertir la turba en multitud. Disposeu d’aquesta eina magnífica i màgica que es diu internet, que el règim pot dificultar però que encara funciona, i es pot fer funcionar independentment de gairebé qualsevol circumstància. L’organització de Navalni ha quedat desmantellada, però se’n poden formar d’altres, més informals, més descentralitzades. Sou molts, sou milions. La policia de Moscou pot controlar trenta mil persones al carrer, cent mil. Amb més de tres-centes mil, quedaria desbordada. Caldria cridar l’exèrcit, però ¿creieu que aquest exèrcit lluitaria en favor de Putin, a l’hora de la veritat? ¿Després del que els ha fet fer a Ucraïna, del que els ha fet?

El perill serà terrible, certament. Alguns de vosaltres tindreu por, i als que teniu fills us esgarrifarà la idea que els pugui passar res. És natural, és normal. Jo, en el vostre lloc, també tindria por. A Síria, i ara a Ucraïna, Putin va intentar mostrar-vos, a tall d’exemple, què passa amb la gent que gosa desafiar el seu khozein, el seu amo i propietari, amb qui gosa no només demanar la llibertat, sinó intentar arrabassar-la. Però si no feu res, es perdran igualment tantes vides. I ho sabeu. Un dels vostres fills farà un acudit en el xat d’un videojoc, i l’arrestaran; una de les vostres filles manifestarà la seva indignació a internet i la detindran; un bon amic vostre cometrà un error i morirà en una fosca cel·la masegat pels cops de porra de la policia. Això és el que ha estat passant durant anys, i és el que seguirà passant, més i més, a una escala cada cop més gran. Així que no teniu opció. Si no feu res, sabeu com acabarà això. Ha arribat l’hora del vostre Maidan. Sigueu llestos, estratègics, i busqueu la manera de fer-ho possible.

© Jonathan Littell 2022

Jonathan Littell és escriptor i cineasta