10/02/2022

A l'altra banda del mur

3 min
Les presons són un àmbit oblidat per la majoria.

“Ningú no coneix realment un país fins que no ha visitat les seves presons. No es pot jutjar una nació per com tracta els seus membres més distingits sinó per com tracta els més humils”. Amb aquesta cita de Nelson Mandela és com comença el llibre A l’altra banda del mur (Ara Llibres), que acaba de publicar Raül Romeva, en el qual fa una fotografia panoràmica del sistema penitenciari a partir de la seva vivència com a pres polític durant quasi quatre anys, i també aportant dades i reflexions per qüestionar-se quina utilitat tenen les presons. Romeva ens explica el discurs benintencionat de la funció de reinserció que tenen les penes de presó, però el contraposa amb la crua realitat, en què, massa sovint, la rigidesa del sistema penal i judicial condueix a situacions absurdes sense aportar cap mena de benefici, ni individual ni per al conjunt de la societat.

Comparteixo la mirada crítica que fa Romeva en el seu llibre, i ho dic des de la triple experiència d’haver passat més d’un mes a la cel·la de la presó, també, per motius polítics; per haver estat el responsable del sistema penitenciari de Catalunya com a conseller de Justícia durant prop de dos anys, i per l’experiència com a advocat. Quan reflexionem sobre les nostres presons, a més de veure i explicar què passa dels murs cap endins, també ens hem de preguntar pel conjunt del sistema, penal perquè el sistema penitenciari que tenim és un mirall del Codi Penal que s’aplica.

Amb les dades a la mà, a Espanya quasi tot és delicte i cada vegada s'utilitza més el Codi Penal per donar resposta a la indignació social quan veiem alguna atrocitat. Cada cop que algun succés ens glaça el cor o ens fa bullir la sang, sempre apareix algú amb la idea brillant d'endurir les penes i modificar el Codi Penal, i, de fet, una de les mesures estrella de la dreta va ser l’anomenada presó permanent revisable, que ve a ser una cadena perpètua encoberta. És comprensible que imposar un càstig sever a qui cometi una atrocitat pugui contribuir a alleugerir el dolor de les víctimes, però la dinàmica d'anar augmentant les penes a mesura que assistim a fets repugnants no pot ser infinita.

Una vegada s’agafa el camí del Codi Penal per resoldre les situacions de conflicte, sempre es veurà que la suposada solució la trobarem tipificant nous delictes i endurint les penes. Per això el que explica que hi hagi més o menys gent a les presons té a veure amb la duresa del Codi Penal. Conduir begut és un fet indiscutiblement reprovable i cal donar-hi una resposta clara, però ¿estem segurs que enviar l’infractor uns mesos a la presó resoldrà el problema? I, com aquest, podríem trobar altres exemples que ens farien adonar que la presó no ha de ser la reacció a tot allò que socialment considerem inacceptable.

Amb les darreres dades disponibles del Consell d’Europa, publicades el 2020, Espanya és un dels països de la UE on més presos hi ha. Eren 126 per cada cent mil habitants, una xifra que és més del doble dels reclusos que hi ha a Finlàndia (50), als Països Baixos (56), a Suècia (60) i a Noruega (61) i molt més alta que a Alemanya (77). ¿Això vol dir que en aquests altres països on hi ha menys gent a la presó hi ha menys crims o més seguretat ciutadana? Doncs la resposta és que no, però reserven el Codi Penal i la privació de llibertat per a fets que consideren greus i eviten la presó per qüestions d’ordre menys greu.

Quan Catalunya va assumir la competència de presons, l’any 1984, als centres penitenciaris catalans hi havia 2.650 reclusos. Després de la reforma del Codi Penal de 1995, en què es van endurir les penes de molts delictes, la població reclusa es va acabar multiplicant per 4, i va arribar als 10.741 presos l’any 2010, mentre que ara n’hi ha quasi 8.000. Aquestes dades, com també explica Romeva en el llibre, ens fan veure que no és certa la idea que s’alimenta des dels sectors més populistes basada en la creença que anys enrere hi havia més severitat que en els temps actuals.

Les presons són necessàries en una societat, però no tots els models són vàlids. Cal revisar i repensar el Codi Penal, perquè no es resol res amb el fet que hi hagi gent que passi mesos a la presó com un simple càstig i cal optar per altres tipus de sancions que, de manera més efectiva, permetin reparar el dany causat i contribuir a reduir la reincidència. I cal repensar també alguns aspectes bàsics del sistema penitenciari, que des del meu punt de vista té dos reptes clau: la salut mental, amb una incidència molt considerable entre les persones privades de llibertat, i la manca de xarxa de suport de les persones que una vegada han complert la condemna retornen a la comunitat. Si ens creiem la cita de Mandela, encara ens queda molta feina per fer a l’altra banda del mur.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
stats