Els americans ens estan tornant a enredar

Un individu pot decidir que aquest Nadal no posarà crustacis a la taula de Nadal per tal de poder posar-n’hi el doble el Nadal que ve. Un individu pot fer-ho, però no pot fer-ho tothom alhora. És a dir, tots ens podem estalviar els crustacis enguany, però tots no podrem tenir el doble de crustacis l’any vinent.

Les guerres es poden finançar amb impostos o amb deute, i es diu, erròniament, que en el primer cas les paguen la generació que les fa i que en el segon les paguen les futures generacions. En realitat, totes les guerres les paguen les generacions presents, perquè tota la producció que es desvia durant la guerra per a l’esforç bèl·lic deixa d’estar disponible. El que fa el deute és redistribuir la producció de demà: a favor del tenidors del deute i en contra dels contribuents en general.

Els japonesos estalvien molt, i una de les coses que fan és comprar deute del seu govern. Ara bé, el seu govern els deu l’equivalent a vint vegades el que ingressa en impostos cada any, i no és de preveure que la recaptació pugui créixer gaire, perquè la població japonesa és la més envellida del planeta. Per tant, els japonesos tenen uns papers que valen alguna cosa per a cada un d’ells, però que no valen res per a tots alhora.

Aquests tres exemples posen de manifest alguns dels errors més populars en relació amb el deute. Com que el deute ha crescut molt en les últimes dècades i com que vivim en un mar de deute, val la pena procurar evitar-lo.

Efectivament, el món es deu cada cop més diners... a si mateix.

Sovint sentim dir que això forma part de les maniobres del capitalisme per esprémer la població. No hi ha dubte que els intermediaris financers tenen un interès privat en la deriva financera, perquè viuen d’intermediar-la, però no és menys cert que aquest fenomen és la conseqüència de factors de fons que no tenen res a veure amb els financers.

El deute apareix perquè hi ha algú que vol prestar diners, i els vol prestar perquè vol assegurar-se que demà podrà menjar crustacis. El deute creix perquè cada cop hi ha més persones que actuen d’aquesta manera. N’hi ha més a Occident perquè la població s’hi està fent gran i té por al futur, i n’hi ha més a Orient perquè per primera vegada guanyen més que el que necessiten per sobreviure. A més hi ha els de sempre: els senyors del petroli i els magnats, que no saben què fer dels diners. Tots ells han de col·locar d’alguna manera una riuada de diners, i una d’elles és comprant deute públic o privat: obligacions, bons, lletres...

Des del punt de vista geogràfic el flux de diners surt dels països rics i envellits (Alemanya, Japó, Holanda, Suècia...), dels països orientals en desenvolupament (Xina, Corea, Taiwan, Singapur, Malàisia...) i dels països productors de petroli (Aràbia Saudita, Rússia, Qatar, EAU, Kuwait...) i de Noruega, que és alhora ric, envellit i productor de petroli.

On va aquest flux de diners? En un món ideal es dedicaria a inversions rendibles que permetrien al deutor tornar els diners quan els creditors els necessitin. Encara més idealment, aniria a països que necessiten infraestructures i fàbriques per desenvolupar-se.

En realitat, però, els dos principals receptors de fons són, de llarg, els Estats Units i el Regne Unit. La resta de països anglosaxons -Canadà, Austràlia i Nova Zelanda- no queden gaire enrere. Més de la meitat dels 1,2 bilions (milions de milions) de dòlars que van sortir l’any passat dels 15 països abans esmentats han anat a parar a aquests cinc països.

Dins dels països anglosaxons, els que estan acumulant deute són els governs (el dels Estats Units deu més del 100% del PIB del país) i les famílies (les americanes deuen només per préstecs a la universitat on van estudiar també 1,2 bilions de dòlars).

A Europa hem sotmès Grècia a una pressió enorme perquè accepti que pagarà el que sabem que no podrà pagar. Aquesta quantitat és ínfima comparada amb el que deuen els anglosaxons, que s’han tornat addictes al deute. I és cada cop més improbable que els anglosaxons tornin el que deuen.

No seria la primera vegada. Els Estats Units van comprometre’s l’any 1944 a intercanviar cada 35 dòlars per una unça d’or, fins que l’any 1971 Richard Nixon va anunciar que el seu govern donava per acabat -unilateralment- aquell compromís. En cinc anys, el dòlar havia perdut un terç del seu valor respecte del franc o del marc.

Inevitablement, els castells de cartes acaben caient. Mentrestant, els creditors es fan la il·lusió que els deutors pagaran.