PUTIN ‘EL GRAN’. La Xina viu una mena de fascinació per la figura de Vladímir Putin. Als mitjans de comunicació, el president rus surt retratat en totes les seves facetes de mascle alfa, caçador, pilot, genet o judoka. A les xarxes socials l’anomenen sovint Putin el Gran. Zheng Wenyang, un jove escriptor de 30 anys, ha vist com la biografia Nascut per a Rússia, que va publicar el 2012, s’ha convertit en un èxit de vendes a les llibreries de la capital: ha superat de llarg el que va aconseguir amb els seus anteriors llibres sobre Barack Obama, Margaret Thatcher o Nelson Mandela. Un estudi del principal portal xinès, Tencent, assegura que l’índex de popularitat de Putin entre el 2008 i el 2014 s’ha mantingut sempre per sobre del 90% entre la població xinesa. I ho corrobora el nord-americà Pew Research Centre: la Xina és un dels pocs països del món on el suport a Rússia ha crescut des de la crisi d’Ucraïna, que ha enfrontat Moscou amb la Unió Europea.
El president xinès, Xi Jinping, va ser un dels comptats líders mundials que van assistir als Jocs d’Hivern de Sotxi i, l’any passat, en una de les moltes visites que ja ha fet a Moscou des que va arribar al poder, Xi va assegurar que els dos països són avui “les dues superpotències més ben avingudes del món”. Els uneix la retòrica i les circumstàncies.
INTERESSOS I ABRAÇADES. Rússia desafia l’ordre occidental a Ucraïna. La Xina sent que la presència militar dels Estats Units al Sud-est Asiàtic frena la seva hegemonia com a gran poder regional. Pequín i Moscou utilitzen, en diferents graus, el nacionalisme antioccidental (contra aquest Occident que mai els ha tractat com a iguals, tot i necessitar els seus hidrocarburs o els seus diners per a la compra de deute). Només cal veure com expliquen, partint d’una conspiració nord-americana, la revolta ucraïnesa o les protestes de Hong Kong. Putin ha rehabilitat la figura de Stalin. Xi elogia l’herència de Mao. Rússia i la Xina s’han retrobat en el moment just, però qui se serveix de qui?
Per a Moscou, Pequín és el seu “soci natural”. El 14 d’octubre els dos governs es van reunir a la capital russa per firmar fins a 38 acords bilaterals per aprofundir en els intercanvis comercials i polítics, entre els quals el desplegament del ja anunciat gasoducte Força de Sibèria, que està en construcció. Abraçades econòmiques i polítiques. Firmes, encaixades de mans i escenificació simbòlica d’aquest partenariat que intenta deixar clar que, en el nou escenari de geometries variables, els Estats Units i la Unió Europea ja no són els socis indispensables. Potser per això, un diplomàtic europeu a Pequín s’esforçava a contextualitzar al diari francès Le Monde que, ara per ara, el volum dels intercanvis comercials entre Rússia i la Xina és menys de la meitat que el volum del comerç que hi ha entre França i Alemanya.
Després de desafiar la UE, Moscou necessitava amics, reconeixement internacional per legitimar-se, però també buscava nous compradors per al seu gas. La Xina, consumidor voraç de primeres matèries, fa temps que vol reduir la seva dependència energètica del Pròxim Orient. Pequín ha sabut aprofitar la necessitat del seu aliat per aconseguir un bon preu per als hidrocarburs, mentre negocia una expansió de les seves mercaderies que sobrepassa els límits russos i s’estén per tota l’antiga Ruta de la Seda fins al cor d’Europa. El Kremlin és només un peça important en l’estratègia de Pequín per ampliar la seva llista de proveïdors de primeres matèries. Putin sap que necessita la Xina i, de passada, el culte a la personalitat que rep del gegant asiàtic el reforça a casa i en els titulars internacionals, però també és conscient dels perills que comporta. Rússia no vol quedar engolida per una abraçada, la xinesa, que és global.
