24/01/2021

L'amnistia, una sortida política

4 min
Disponible en:

L'amnistia és una sortida política possible a les tensions inevitables creades pel conflicte català. S'ha posat sobre l'anomenada taula de diàleg, i és una petició que em sembla oportuna i perfectament coherent davant les desmesurades i injustificables penes privatives de llibertat que s'han imposat a la majoria dels condemnats. És un instrument polític que pot ser perfectament utilitzat, si la mesura, en forma de llei, l'aprova la majoria del Congrés de Diputats.

L'amnistia no està exclosa de la Constitució. El text constitucional es limita a dir, en l'article 62.i, que correspon al rei exercir el dret de gràcia d'acord amb la llei, i que no podrà autoritzar indults generals. D'acord amb la més estricta lògica política i jurídica, tot el que no està prohibit expressament es pot utilitzar si no entra en contradicció insalvable amb els principis i preceptes constitucionals.

L'amnistia –paraula d'arrels gregues que significa amnèsia o oblit– no només produeix efectes beneficiosos per a qui es veu afavorit per aquesta mesura, sinó que és un instrument polític que tots els governs, d'un signe o altre, han utilitzat per fer front i donar sortida a determinades situacions polítiques i aconseguir efectes pacificadors, eliminant factors de confrontació i afavorint la convivència.

No s'ha de confondre la naturalesa jurídica de l'amnistia amb la de l'indult. L'indult s'atorga per raons de justícia, equitat o d'interès públic que justifiquin la reducció, total o parcial, de la pena imposada a una persona determinada, en un concret procés criminal. L'amnistia té un caràcter eminentment polític i normalment abasta els fets considerats delictius comesos durant un determinat període de temps i amb unes determinades connotacions polítiques, que afecten una pluralitat de persones involucrades en processos penals, per la mateixa causa o per causes que responen a estratègies polítiques o mètodes semblants. L'indult suposa un acte administratiu que tramita el ministeri de Justícia i aprova el consell de ministres. L'amnistia necessita una llei, que no ha de ser de caràcter orgànic, tot i que seria desitjable i aconsellable que superés les barreres de la majoria absoluta.

Jordi Cuixart en una declaració des de la presó de Lledoners.

La naturalesa jurídica de l'amnistia ha estat objecte d'una enfrontada discussió doctrinal que resol, amb profunditat i encert, la tesi doctoral d'Enrique Linde Paniagua titulada Amnistia e indulto en España (Ediciones Tucar). En la seva anàlisi, Linde posa en relleu que l'amnistia no entra en l'àmbit de la clemència, sinó de les decisions polítiques.

L'amnistia que va tancar definitivament qualsevol possibilitat de perseguir els crims del franquisme, de 15 d'octubre de 1977, es refereix als delictes d'intencionalitat política, i es va tramitar i es va votar com a llei, al marge de l'exercici del dret de gràcia i de la intervenció del ministeri de Justícia, com passa en els casos d'indults.

L'amnistia en cap cas intenta suprimir lleis penals ni la punibilitat d'altres possibles conductes en períodes diferents dels que abasta la seva aplicació. Si el Congrés de Diputats aprovés una amnistia, seguirien subsistint els delictes de rebel·lió o sedició, malversació de cabals públics i desobediència.

Tot això sense posar en dubte que el dret d'autodeterminació està prohibit tant pel dret intern espanyol com pel dret internacional. Tot intent encaminat a trencar, totalment o parcialment, la unitat nacional i la integritat d'un país és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides.

Una amnistia concedida a totes les persones que, en el curs de l'anomenat full de ruta cap a la proclamació d'una república catalana independent, han estat condemnades o estan sent jutjades pels diversos successos esdevinguts amb ocasió del registre judicial, el 20-S, a la seu de la conselleria d'Hisenda, la votació de l'1-O o altres de semblants, ens permet suggerir l'aplicació de l'amnistia a un àmbit temporal més extens que abasti tota mena de delictes relacionats amb el camí cap a la independència. El còmput inicial podria situar-se en el referèndum consultiu del 9 de novembre del 2014 o, segons alguns, el 2012, quan comencen les mobilitzacions populars i els acords dels ajuntaments. Aquesta finalitat estrictament política ve avalada també per la doctrina i les lleis d'altres països.

Sí que és possible, doncs, una iniciativa legislativa del govern central i les Corts que proposi la tramitació i votació d'una llei d'amnistia. Reforça aquesta interpretació l'article 102 de la Constitució, que regula la manera d'exigir responsabilitat criminal al president i als altres membres del govern. Es refereix a tota mena de delictes, amb una especial menció a la traïció i delictes contra la seguretat de l'Estat. En aquests casos, exclou la possibilitat de l'indult a l'establir que no se li pot aplicar la prerrogativa reial de gràcia, és a dir, l'indult. Queda oberta, per tant, la possibilitat d'una Llei d'Amnistia.

Tant de bo, en el cas de la sentència del Procés, l'amnistia pogués obrar com la tecla d'un ordinador que esborra tot allò que hi havia escrit a la pantalla. S'ha utilitzat el dret penal per solucionar un conflicte que, com assenyala la sentència, es concentra en una contínua desobediència per part del Parlament i del Govern de les decisions del Tribunal Constitucional. En aquest punt hi estic completament d'acord, però, com ja he exposat, rebutjo rotundament que tenint en compte el que realment ha passat i sobretot els fets provats de la sentència, es pugui justificar una condemna pels delictes de sedició, malversació de cabals públics i desobediència greu.

La decisió, doncs, és estrictament política i pròpia d'una democràcia sense sectarismes i oberta a l'interès general. Vostès, representants de la sobirania popular, tenen la paraula.

José Antonio Martín Pallín és magistrat emèrit del Tribunal Suprem, comissionat de la Comissió Internacional de Juristes (Ginebra) i advocat.

stats