ara.cat

Enmig de la “pandèmia d’opinió” –com deia el poeta Enric Casasses fa pocs dies– es fa molt difícil dir avui una paraula amb sentit. Proliferen les opinions i els experts als mitjans i les xarxes que profetitzen el futur i es contradiuen els uns als altres per dir de tot i el contrari de tot. També en educació. I és que el més difícil del moment és gestionar la incertesa. Ho deia en aquest mateix diari en Salvador Cardús: "Com més patim la incertesa més necessitat tenim de prediccions de futur". Alertant d’un fet insòlit, i és que potser "la pandèmia ens canvia la vida però ens confirma les conviccions". Potser per això, el que em sembla més encertat en aquests moments és fer-nos les bones preguntes i "fer de la perplexitat virtut", més que no pas voler encertar la resposta. No sabem quins escenaris ens esperen quan tornem a l’escola ni quan hi podrem tornar. I tot i així ens cal preparar-nos. Una pregunta fonamental que cal fer-nos –més enllà del que farem aquest estiu o de si hem d’acabar el temari del curs– és quin és el propòsit de l’educació. Si no ens la fem ara, quan ens la farem? La resposta hauria de guiar la resposta a altres preguntes que ens fem tant si es tracta de les vacances, l’avaluació o l’orientació que donem a la tasca docent des de la distància. [[QUOTE_BEGIN]]Són perilloses les propostes que retornen als esquemes del “reforç escolar” a l’estiu per als més desafavorits[[QUOTE_END]]Estem veient com el confinament revela i amplifica les desigualtats educatives. Però també revela el valor enorme que té l’escola. I no només per aprendre en termes de “temari” o de “currículum”. Perquè a l’escola no només hi anem per aprendre, sinó per aprendre junts. Per això, arran de la pandèmia, Francesco Tonucci diu que "els infants senten molt la falta de l’escola, és a dir, no els professors o els pupitres, sinó la falta dels companys". "L’escola era el lloc on els infants es troben amb altres infants". ¿Ens preguntem prou com ho estan vivint els infants? Quines són les seves emocions davant la incertesa dels adults?Milers de mestres estan fent mans i mànigues per mantenir viu el contacte amb els seus alumnes. Alguns des del primer dia ja han dit que la seva prioritat era l’acompanyament emocional. Mantenir viva la comunitat educativa. El vincle amb la família i els alumnes. I reforçar i vehicular enmig de l’emergència nous aprenentatges, també els que són diferents dels que es fan a escola.Els experts en desigualtats educatives i equitat que proposen allargar el curs potser haurien d’escoltar més els mestres que saben com crema el ciment del pati de l’escola a finals de juny. I també valorar més els educadors i educadores que saben tot el que es pot viure i aprendre a l’estiu fora de les aules. Són perilloses, també, les propostes que retornen als esquemes del “reforç escolar” a l’estiu per als més desafavorits. El més important és crear un espai inclusiu i compartit per viure junts un estiu educatiu. I el debat no té res a veure amb el fet que els docents treballin o no. Els equips de mestres hauran de preparar-se al juliol per començar molt bé l’inici al setembre d’un curs amb nous reptes. Perquè llavors hauran d’acollir i avaluar com arriben els alumnes, quines són les desigualtats i les dificultats des d’un punt de vista també curricular, i sempre amb una mirada inclusiva i equitativa.Això que vivim ara no són vacances per a ningú. Quin sentit té, doncs, castigar els més castigats pel confinament? Quin sentit té anar a classes de reforç o recuperació al juliol per als infants que hauran estat més perjudicats, els que han estat confinats en un pis petit, sense sol ni terrassa, o potser compartit, sense connexió digital, o empantallats tot el dia, sense suport familiar, avorrits o patint angoixa? Potser ja va sent hora de posar l’infant al centre a l’hora de fer propostes. Si mirem el confinament que han viscut altres països, ens adonem que el nostre és dels més durs i estrictes. Les escoles comencen a necessitar psicòlegs per atendre les consultes de les famílies. Els mestres saben que sense emocions positives no hi ha aprenentatges, i els preocupa com ho faran per tancar bé el curs al juny assegurant que els infants puguin viure un estiu en positiu, un estiu educatiu.Reforçar l’educació és també reforçar l’educació fora de l'escola aquest estiu. Gairebé ja és un eslògan dir que “l’escola sola no pot”, però seguim menystenint l’oferta de la xarxa educativa. Quin és el paper i el protagonisme que han de tenir els governs locals? Només des de la proximitat es pot fer el treball conjunt que ara és més vital que mai entre serveis socials i de salut, entitats socials o educatives i escoles. El repte és ara al territori per tenir un estiu educatiu. I no el que defensen alguns davant la ministra sota una falsa “unitat” a nivell estatal en la resposta a aquesta pandèmia, “unitat” rere la qual s’amaga un cop més un model educatiu centralista i burocràtic. El que de veritat té sentit en aquests moments és pensar un estiu educatiu com un dret per a tots els infants i joves. No pot ser que a l’hora de pensar en aprendre ens oblidem de l’univers extraescolar i els seus recursos educatius, que amplien i que milloren els aprenentatges cognitius i socials dels infants i adolescents, i especialment dels més desafavorits. Aquest estiu, si el virus ens ho permet, hi ha d’haver colònies, campaments, esport, música i teatre per a totes les nenes i els nens. Com deia aquests dies un tuit de l’Eduard Voltas, quin pare o mare no vol veure els seus fills a l’estiu "corrent, saltant, capbussant-se al mar, rient, respirant".

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Un estiu educatiu

El paper dels periodistes amb l’autoritarisme

Pel catalanisme de la pagesia (1931)

Els iglús

Un joc de rol per moure els joves a favor de la sostenibilitat

12 llibres que no et pots perdre