'Orgull de 9-N, convocats pel 27-S': l'editorial d'Antoni Bassas
El Tribunal Constitucional va sentenciar ahir el 9-N. El va sentenciar literalment i figuradament.
Literalment, perquè va emetre una sentència en virtut de la qual afirma que la convocatòria de referèndums és competència de l’Estat i que el 9-N va voler ser un referèndum encobert, que no hi cap a l’ordenament jurídic espanyol i que, per tant, el TC anul·la la llei de consultes catalana i el decret de convocatòria.
I va sentenciar el 9-N en sentit figurat, o sigui, va posar lletra jurídica a la cançó del PP i del PSOE. Recordaran que fins i tot la jove esperança socialista Pedro Sánchez va dir que “condemnava” la convocatòria del 9-N, fent servir una paraula que normalment només sentíem en boca d’un polític quan es referia a un atemptat terrorista.
El TC va anul·lar el 9-N, els diputats del PP van aplaudir al Congrés quan van sentir la notícia –quina vergonya, aplaudint un tribunal, com si no tinguessin l’obligació d’impedir a través del diàleg polític que conflictes d’aquesta naturalesa arribessin a la taula d’una institució que, d’altra banda, prou que s’han encarregat d’assegurar-se’n la tendència– i Pablo Iglesias va fer un míting i no hi va dedicar ni una sola línia. I a l’Espanya política la vida va continuar com si tal cosa.
Crec que al segle XXI, cap persona hauria d’acceptar amb normalitat que dos milions tres-cents mil ciutadans s’expressin a les urnes i el seu vot sigui políticament ignorat i jurídicament anul·lat. Enlloc del món democràtic, a què Espanya aspira a homologar-se, es desatendria políticament una demanda com la de Catalunya. Espanya ho fa. Ho fa, tot i sabent que té un problema quan dos milions tres-centes mil persones van sentir-se convocades, concernides per aquesta firma, en aquest decret, i van anar a votar.
¿Per què ho fa això que en anglès en diuen xutar la llauna fora de la carretera, anar xutant la llauna de Catalunya en comptes d’ajupir-se a collir-la d’una vegada? Doncs perquè fins ara li és rendible: Catalunya paga, dóna vots posar-s’hi en contra i a sobre no cal invertir-hi. El negoci és rodó, diran alguns. No, ja no, el negoci seria rodó si no fos que ara el conflicte entre democràcia, és a dir, Catalunya, i llei, és a dir, Espanya, no es pot amagar més.
Perquè vull pensar que a Catalunya no donarem la lluita pacífica i democràtica per acabada. Per això, la sentència d’ahir del Tribunal, els aplaudiments del PP, el passar-hi per sobre de l’esquerra espanyola, no poden quedar només en la típica injecció d’adrenalina nacional, en la coneguda sensació que ens hem tornat a carregar de raons.
Mirin, després de la sentència d’ahir va quedar clar que Catalunya és, de llarg, la comunitat política d’Espanya més àgil socialment, més moderna políticament, rupturista amb la vella política. Volen nova política? Vinguin a Catalunya el 9-N, vegin la gent autogestionant una consulta milionària quan veuen que l’estat que paguen no els serveix.
Doncs si això d’ahir del TC no va ser una injecció d’adrenalina, què hauria de ser? Des del nostre punt de vista, hauria de constituir el compromís solemne dels partits per la consulta, singularment els del sí, perquè el 27-S sigui, en efecte, un missatge al món que a la vista que no és possible fer a Espanya el que s’ha fet al Canadà o al Regne Unit, cal convertir les eleccions en un plebiscit. Parlem clar: si Oriol Junqueras creu que després del que Jordi Pujol Ferrusola va dir al Parlament sobre Mas està més legitimat que mai a marcar distància amb Artur Mas, que pensi bé quins són les distàncies que ha de marcar i amb què ha de col·laborar. Que pensi de què li serveix guanyar si el sí surt derrotat. I a Convergència, que pensi quants minuts falten perquè es refundi d’una vegada, tancant per sempre qualsevol influència de la família Pujol en el partit.
I als 2,3 milions de catalans, que vàrem sentir l’orgull legítim d’estar convocant totes les càmeres de televisió del món en un acte de radicalitat democràtica, ens toca impedir que ningú ens consideri una llauna polsosa que s’han trobat al camí, que va xutant per diversió, i ens ha d’obligar a ajupir-nos d’una vegada per agafar el problema entre les mans i resoldre’l el 27-S, com fan els pobles lliures.
