Antonio Carmona té el càrrec més difícil del món
El seu nom et sona, t’és familiar. Antonio Carmona. L’has sentit tantes vegades... Té una veu que calma, que tranquil·litza els ànims. Va ser portaveu de Renfe, després el van ascendir a director i el van tornar a descendir a portaveu. La raó me l'imagino: no hi ha una altra persona capaç de ser el cap (de turc) de la gestió dels trens. I per sobre seu hi van posar un incapaç de Madrid. No sé què cobra Antonio Carmona, però és clar que li haurien de pagar amb fil de coure i catenària a pes. És la persona més valuosa de la seguretat viària. Si traspassen Rodalies, que traspassin Antonio Carmona.
Alguns llegiran aquest article com un article irònic, però s'equivocaran. Antonio Carmona sempre hi és. I tu, que ets al tren atrapat, fent-te pipí i morint-te de gana, ensumant aixella aliena, sense saber quan arribaràs, el sents per la ràdio dient que la puntualitat dels trens és del 90 per cent, i te’l creus. Et dius: “No, no estic arribant tres dies després, perquè amb mi hi ha l’esperit d’Antonio Carmona, i ell m’està dient que no és ben bé així”. Antonio Carmona mai s’amaga, sempre s’hi posa, i de vegades justifica retards que no són exactament del seu negociat. A mi Antonio Carmona em tranquil·litza i em lleva la ràbia viària. Algun cop he desitjat –però s’ha de vigilar amb els desitjos, perquè de vegades es fan realitat– que el tren no arribi mai per sentir Antonio Carmona. ¿Li deuen preguntar a casa com ha anat el dia? Segur que sí, i segur que contesta, amb molta pau, que ha anat meravellós. Quan agafo un tren –per exemple, avui– m’encomano a la verge de l’Empenta, en primer lloc, i a Antonio Carmona, després. Em sembla que s’ha de fer immediatament una estació que es digui Estació Antonio Carmona.
