Al 3/24 fan un reportatge, extraordinari, sobre els damnificats de la dana. Hi ha una àvia que dona el seu testimoni, colpidor, ple de senzillesa. “No sé si em sabré explicar”, diu. I se sap explicar, quan explica que li fa coragre entrar a la casa que tenia i que es va inundar. Al seu costat, una noia jove, commoguda, diu: “Es mi abuela valenciana”.
Els meus avis paterns, valencians tots dos, l’un de Castelló, l’altra de Borriana, m’explicaven tot sovint que, “amb bona voluntat”, va haver-hi gent, com ells, que va enraonar als fills en castellà “per ajudar-los”. Van deixar de transmetre la llengua, que és una renúncia simbòlica antinatural. Potser aquesta noia, que es veia plena d’amor i respecte cap a l’àvia, és filla d’algú que ja no va ser educat en la llengua de l’àvia. Potser sí, però va aparellar-se amb algú de fora i va prevaldre l’altra llengua. Potser no, i la noia, la tercera generació, simplement no veu –i té raó– la necessitat de fer servir aquesta llengua, que potser no coneix.
L’altre dia, a l’estació del tren, una noia, de l’edat d’aquesta que sortia a la tele, em va fer una enquesta sobre els meus hàbits viatgers. Em va dir: “Ens podem fer una foto? És per als meus pares, que són molt catalans”. Ella, doncs, no. No era “molt” catalana, potser només “una mica”.
La llengua és una aresta, la més important, de la transmissió interrompuda als fills per part de la meva generació, l’anterior i la posterior. La cuina tampoc s’ha transmès; el vi, tampoc; la música popular, tampoc. Al País Basc, a Astúries, a tot Itàlia, a Suïssa, no cal dir a França, els homes i les dones cuinen, tasten vi, ballen, toquen instruments. Transmeten.
