23/11/2022

Ara ens diuen punitives

No sé si hi ha cap altre moviment social i polític que hagi rebut tantes acusacions infundades com el feminisme. Les pioneres, les que van començar a reivindicar la igualtat entre homes i dones, van ser titllades d’antinaturals, de bruixes, de corruptores de la moral i de ser un perill per a la família, l’estat i Déu. Ja més cap als nostres dies, després de les grans conquestes dels anys setanta en temes com els drets reproductius, la llibertat sexual, l’accés massiu a l’educació i el treball remunerat (com a mínim al món desenvolupat), va néixer l’inesperat moviment del feminisme de la diferència, que reivindicava una essència basada en la mistificació de la maternitat. Des de llavors, tal com explicava Celia Amorós, del feminisme i prou en vam haver de dir feminisme de la igualtat per no confondre la proposta emancipadora de tota la vida amb la de la tornada als beatífics espais domèstics. 

Cargando
No hay anuncios

Ara les reaccions ens arriben per altres bandes. Ja ens hem acostumat a ser titllades de privilegiades, blanques, normatives, cis, colonitzadores, etnocèntriques, excloents, femonacionalistes o trànsfobes. Però l’última moda en retrets per a feministes és el de punitives. Som tan pèrfides que volem que els delictes es castiguin i les penes imposades pels jutges s’executin. I això es veu que no està bé, ens diuen, que no en traurem res, i no triguen a pintar-nos com a embogides justicieres assedegades de venjança. A les víctimes d’altres crims no se’ls demana tanta comprensió amb els seus botxins però, tractant-se de violència contra les dones i violacions, es veu que demanar el simple compliment de la llei és un comportament sospitós. Augmentar les penes no serveix de res, repeteixen, i altre cop som nosaltres, les dones, les que ens hem d’analitzar, ens hem de qüestionar i reflexionar molt seriosament per assegurar-nos que no sigui el verí del ressentiment el que ens porta a demanar lleis contra aquests delictes o que no estiguem utilitzant el sistema judicial (per molt garantista que sigui) com un instrument al servei de la venjança personal. En aquest sentit, no sé què diferencia el feminisme punitivista de ser feminazi.

De totes maneres, jo m’hi he posat, a desconstruir-me per esbrinar si ho soc o no, de punitivista. A veure, d’on em deu venir aquesta necessitat que els violadors i els maltractadors vagin a la presó? ¿És rancor aquesta indignació i ràbia que he sentit quan he sabut que gràcies a la ministra d’Igualtat (d’Igualtat!!) alguns condemnats veuran rebaixades les seves penes? El millor que puc fer és anar a la infància. Potser vaig començar a ser punitivista aquell dia que, a la mesquita del poble, un nen es va abaixar els pantalons i em va mostrar el seu petit apèndix. El fet em va sorprendre tant que ho vaig explicar a la meva mare i ella em va dir com havia d’actuar davant d’aquesta mena de situacions: el pròxim cop, en comptes de fugir corrents, t’hi acostes, li agafes la seva cosa i l'hi retorces fins que aprengui la lliçó. Així no hi tornarà mai més. I ara que hi penso, moltes de les coses que em va ensenyar la meva mare eren d’aquest estil: com defensar-me, com protegir-me, com esquivar el perill, perquè allà d'on som nosaltres no podíem esperar que ens emparés una llei inventada per justificar el comportament dels homes. Per sort visc en un lloc on, a pesar de tots els defectes i mancances, hi ha normes clares contra la violència però també procediments i garanties, advocats, procuradors, presons en condicions dignes i infinitat de mesures per dissuadir els qui estan temptats a exercir el seu despotisme contra aquelles que consideren inferiors. I tenint en compte les estadístiques d’aquesta mena de crims, em sembla que més aviat ho som poc, de punitivistes.