“Parlar dels problemes”. Heus aquí la sortida que estan provant els partits, inclosos els de l’esquerra socialdemòcrata que ha tastat durant dècades la mel del govern i es resisteix a ser escombrada per la ventada autoritària que glaça tot l’hemisferi nord.
S’ha acabat d'embellir els problemes amb l’eufemisme reptes o menystenir-los perquè la dreta se’ls havia apropiat. No ha calgut ni que els ho diguessin les enquestes; s’ho han sentit a dir a dins, a casa mateix, sobretot entre els més joves, que, per definició, no tenen paciència ni miraments quan passen comptes: quin estímul tinc per votar-vos, si heu estat governant sempre i sou, per tant, els responsables d’aquest present sense gaire futur?
El problema dels problemes és que han anat assolint unes magnituds que demanen molt més que un estrateg electoral espavilat. Els algoritmes ens roben l’atenció i la capacitat de pensar críticament, i ens atipen a base de crispetes, en un context mundial de violència bèl·lica i econòmica. I això no ho és tot: el canvi cultural no és només tecnològic o de concentració de la riquesa, sinó que, com observa Rob Riemen al seu llibre, tan subratllable, La paraula vencedora de la mort (Arcàdia), els valors espirituals i morals han estat substituïts “per una política de pors i desitjos”.
Parlar d’immigració, de seguretat i d’habitatge, i deixar de parlar de precarietat i dir-ne pobresa, és necessari però no és suficient. Perquè les solucions no arribaran de la mà d’un sol partit, i encara menys quan els partits no són ni capaços d’aprovar els pressupostos dels nostres diners. Entre els problemes dels quals cal parlar hi ha com la gestió política ha de recuperar el respecte entre les persones. Per parlar de problemes sense parlar de valors ja tenim les màquines.
