Aquesta setmana, Pete Hegseth, l’actual secretari de Defensa dels Estats Units, va reunir a Quantico centenars de generals i almiralls. La majoria no sabien per què hi eren. Ell sí. Els va dir que deixarien de dir-se departament de Defensa. A partir d’ara es dirien ministeri de la Guerra. “Les nacions es forgen guerrejant, no evitant la guerra –va afirmar–. La força imposa respecte. La pau, no”.
Trump, naturalment, va aplaudir la jugada. No és un gest puntual. És part d’una estratègia. Trump desplega les dues eines més potents del poder contemporani: els diners i les armes. Totes dues. I amb plena convicció.
Amb Europa ho intenta tot des de l’economia. Aranzels, amenaces de sanció, xantatges comercials. Amb la Xina, el mateix: mesures contra les seves empreses, guerra tecnològica, pressió monetària. A Israel ha fet valer els acords de defensa i un suport financer incondicional. I davant Rússia, la via més clara: armament. Suport militar a Ucraïna. Presència estratègica. Escalada.
No és que utilitzi una cosa quan no pot utilitzar l’altra. Les combina. Les alterna. Les aplica amb fredor segons el terreny. El seu lema Make America great again ja no és només un eslògan electoral. És un principi d’acció exterior basat en la imposició.
Res d’això és nou. El que inquieta és la forma. La cruesa. La naturalitat amb què s’està acceptant. Hem avançat tant com a humanitat… i continuem tornant al mateix. A la força. A l’ambició. A la llei del més fort.
Em costa de creure. Vivim en un món on la ciència ha desvelat gairebé tots els misteris. Sabem curar malalties, produir aliments, trobar aigua al desert. I, malgrat això, seguim governant com al segle XIX: per domini, per por, per sotmetiment.
Cada cop més gent creu en la pau. Creu en la convivència. Creu en la prosperitat compartida. Però sistemàticament tornem enrere. Tres passes endavant, dues enrere. Així avança la humanitat. Sempre entre l’esperança i la força.
Podrem algun dia, com a espècie humana, viure i conviure segons els valors de la caritat, l’alteritat i la convivència? O sempre, sistemàticament, tornaran la violència i la destrucció?
L’inconformisme ens ha dut lluny com a espècie. Però, alhora, ens manté, com va dir Hobbes, com llops els uns per als altres.
Trump és el reflex d’aquesta ombra que, irremeiablement, torna un cop més.
