Bon dia 26/10/2022

Ni arraconats ni arrossegats

1 min

L’esperança ha deixat de ser un valor dominant compartit perquè ha estat escombrada per la por. No vivim temps d’esperança, vivim temps de por. Són pors que van per èpoques o que s’ajunten totes, com en aquests anys que estem passant, en què han conviscut una pandèmia mundial amb una guerra a Europa, que porta aparellada el perill d’una confrontació nuclear, que ha disparat els preus i està arruïnant economies familiars, i que en latituds més fredes amenaça amb un hivern sense calefacció, mentre el canvi climàtic es va carregant l’esperança d’un futur millor.

I esclar, la por paralitza, desmoralitza, fa tornar desconfiat i egoista, i fa perdre les ganes d’imaginar el futur. Els intents de suïcidi entre joves són una plaga silenciosa. Els mitjans ho reflecteixen i el mirall amplifica la sensació tèrmica de desemparament. S’aixequen murs per tot arreu i el poder s’ha tret totes les manies, si és que mai n’havia tingut: molts dels que tenen alguna cosa a perdre adopten actituds públiques més dures, d’advertiment que no seran els primers a caure. Vivim en un temps d’enduriment general de les relacions humanes, i l’enduriment dels discursos públics cau sobre nosaltres com una invitació a endurir-nos, també.

La temptació és evitar-ho quedant-nos apartats en un racó, o deixar-nos portar per l’instint primari i sumar-nos a la cridòria. Ahir parlava d’això amb gent excel·lent que treballa per millorar les coses: em deien que és qüestió de no deixar-se arrossegar per la por ni de deixar-se arraconar pels que ens volen atemorits, sinó de treballar, que és la manera de derrotar la por.

Antoni Bassas és periodista
stats