Per què es van arrencar les pintures murals de Taüll (1956)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886 - Badalona, 1963) a 'Destino' (17-III-1956). Traducció pròpia. Dissabte passat va fer 900 anys de la consagració de l’església de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Pallars Sobirà), que contenia una obra mestra del romànic europeu: el pantocràtor de l’absis que a inicis del segle XX van dur al MNAC. L’acció de Joaquim Folch i Torres, historiador, crític d’art i membre de l’IEC, va ser determinant per evitar l’espoli.

[...] El nucli principal de les pintures murals romàniques que ara es poden veure al museu de Montjuïc es va trobar a la zona pirinenca del Pallars, als Pirineus catalans, en concret a l’església de Sant Climent de Taüll; i no és pas pel fet que els temples d’altres comarques no les tinguessin, sinó que, potser per raons d’aïllament i pobresa de les parròquies afectades, es van conservar més que en altres llocs. A més d’aquest allunyament i llunyania, el desinterès per l’art de l’Edat Mitjana que hi havia durant gran part del segle XIX explica que, amagades rere els altars o cobertes per l’encalcinament dels temples, fossin generalment ignorades. Les primeres publicades van ser les de Fenollar, a la Catalunya francesa, les quals va donar a conèixer Brutails el 1886, i van seguir el 1889 les de Pedret, que va publicar Josep Puiggarí. Posteriorment (a banda d’algunes notícies aïllades d’excursionistes aficionats), Josep Pijoan, el 1906, i poc després la Missió de l’Institut d’Estudis Catalans a la ratlla d’Aragó (1908), van descobrir la resta que hi havia en aquest nucli, van iniciar un estudi i van procedir a la seva publicació. Ho van fer en forma de grans i bells fascicles amb làmines a tot color i amb el títol Les pintures murals catalanes. La Junta de Museus de Barcelona hi contribuïa fent còpies pel seu compte a mida molt gran, fidelíssimes, dels esmentats monuments, les quals, a més de servir al llibre de l’Institut, eren un fons de material d’estudi per al Museu. A més, el Museu i l’Institut conjuntament, en alguna ocasió, pagaren obres de reparació de les cobertes d’algunes d’aquestes esglésies pintades a fi i efecte que les pluges i les neus no malmetessin els frescos. El llibre de l’Institut va arribar als principals centres d’estudi d’Europa i d’Amèrica, i van ser objecte de comentaris a les revistes sàvies... I també incentiu a la cobdícia d’una empresa de base estrangera, que, trobant suports inexplicables a la nostra terra, va venir aquí amb un equip d’artífexs italians, pràctics en la rara tasca d’arrencar frescos, i amb el propòsit d'emportar-se’ls i negociar amb les peces espoliades. Sense lleis pràctiques de defensa del patrimoni artístic d’Espanya (que no van ser promulgades fins després); amb el silenci de les autoritats locals corresponents, amb la indiferència de les Comissions Provincials de Monuments i davant el silenci del ministeri del ram i de la Direcció de Belles Arts, i amb les úniques protestes del Museu, de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya (quatre trets en pólvora sortits d’una mateixa escopeta), vam constatar amb alarma que els representants de l’empresa en qüestió van aparèixer en algunes localitats “comprant frescos romànics”, acompanyats de persones que ostentaven càrrecs polítics d’elecció popular corresponents al districte electoral al qual aquelles obres pertanyien. La qual cosa ens va fer pensar si els silencis de Madrid estarien relacionats amb això... De manera que podem afirmar que les pintures murals es van arrencar i es van portar al Museu per evitar que anessin a l’estranger. [...]