Tabarnia: brometa o amenaça?

A Slobodan Milosevic se li atribueix una frase que, tant si és certa com si no, compendia perfectament l’acció política que va dur a terme al llarg dels anys en què va ocupar el poder: “Sèrbia és allà on hi ha serbis”. La República Sèrbia de Bòsnia, més coneguda com a República de Pale (una població propera a Sarajevo que feia les funcions de capital), va constituir un dels resultats tangibles d’aquella curiosa doctrina nacional. L’experiment territorial va durar poc, però els seus resultats -la completa devastació de Bòsnia- encara són visibles. Malgrat desembocar en la destrucció massiva i la neteja ètnica, la doctrina Milosevic no era tan ideològicament rudimentària com la del gran Borís Ieltsin, segons el qual “tots els txetxens són terroristes per naturalesa” (no consta el grau d’ebrietat en què va ser proferida aquesta frase).

Milosevic va ser més subtil. Apel·lava a la unitat de l’antiga Iugoslàvia com a única garantia per preservar la pau. Això significa que quan ell mateix vulnerava la pau -en nom de la unitat de Iugoslàvia- la seva tesi quedava confirmada, i quan la trencaven els altres, també. Era, doncs, un raonament sense escapatòria. Sempre va tenir molta cura de no esgrimir determinats referents, com ara l’evident superioritat demogràfica dels serbis en el si de l’antiga exrepública federal o el seu aclaparador domini numèric dins de l’exèrcit. L’únic discurs de Milosevic era aquest: unitat vol dir pau, disgregació vol dir guerra. La doctrina de la unitat es basava en una amenaça tàcita, esclar, però abans de les diverses guerres que van malmetre els Balcans es pronunciava en un to enganyosament conciliador, diferenciant molt bé els mitjans de la finalitat. L’objectiu final no era altre que la pau; el mitjà per aconseguir-ho, la unitat de l’antiga Iugoslàvia. Tal com van corroborar els fets, el suposat mitjà era, en realitat, el veritable objectiu.

El bloc del 155 i els seus acòlits han plantejat la frontera etnicista d’un territori imaginari anomenat Tabarnia com si fos una mena de brometa o de reducció a l’absurd del sobiranisme català. Fent broma o no, aquestes apel·lacions etnicolingüístiques a la divisió estan recollides amb claredat a l’article 510 del Codi Penal, el que parla de l’odi, tot i que és obvi que ningú no mourà un dit: els qui l’haurien de moure són -mai més ben dit- jutge i part. No, no és cap broma, això de Tabarnia, sinó una amenaça que, a més, té un precedent real i tangible que va estar a punt de fer-se efectiu l’any 1966: la Región del Valle del Ebro, esperpent territorial al qual el meu amic Francesc Canosa ja ha fet referència en aquestes mateixes planes. Vull dir que la idea no és pas nova, ni crec que sigui l’última vegada que es planteja. Es tractava de desmembrar Catalunya amb consideracions extraordinàriament semblants a les que els dipositaris del nacionalisme espanyol del segle XXI han reformulat al cap de 50 anys. “Lleida no és catalana ni aragonesa; Lleida és lleidatana!”, deia el pròcer franquista Antonio Hernández Palmés. Només cal que substitueixin aquesta Lleida imaginària per l’encara més imaginària Tabarnia. La ideologia de Palmés, que compartia amb l’exministre franquista Eduard Aunós, era el leridanismo. Tot això no passava per casualitat l’any 1966, com tampoc passa per obra de l’atzar justament avui. Fa poc més de mig segle, el catalanisme cultural creixia imparablement; avui, el catalanisme polític té una clara majoria independentista. Es pot neutralitzar a garrotades, tal com va passar l’1 d’octubre, però no democràticament. Quan ens posem a comptar vots, els resultats són els que són.

Amb el projecte polític d’una Catalunya independent s’hi pot estar d’acord o en desacord, per descomptat. Hi ha arguments perfectament vàlids per part de les dues posicions. Independent o no, en aquesta Catalunya hi ha, i hi haurà, catalanoparlants i castellanoparlants que convivim exemplarment. La Tabarnia del bloc del 155 i els seus acòlits exclou una part de la població, que, a més, associa només a la ruralia. Quina poca vergonya! Si algú del bloc sobiranista hagués plantejat aquesta divisió en sentit contrari ara ja estaria embargat, o a la presó, acusat d’un delicte d’odi. Els suggereixo que, ironitzant amb una vella campanya institucional, facin samarretes amb el lema “ No somos 7,5 millones ”.

Quina gràcia, oi? Els del bloc del 155 diuen que parlen fent broma de Tabarnia i a mi em dona la gana de fer comparacions també de broma amb la sinistra República de Pale. Quin tip de riure que ens farem, aquest 2018, amb tanta broma. Per cert, els de la broma del tanc de l’exèrcit ja estan detinguts, oi?

Més continguts de