Malestar persistent
Tothom té al seu cercle de relacions més o menys pròximes persones les condicions de vida de les quals han empitjorat. Estem vivint enmig d’un malestar persistent i creixent.
La falta d’habitatge assequible està amargant la vida de molta gent. La perspectiva de saber que et faran fora de casa al cap de pocs mesos perquè no et renoven el contracte o te’l renoven per un preu que el teu sou no es pot permetre, i haver de plantejar-te marxar del barri o de la ciutat, està causant patiment social. Persones complidores, d’aquelles que han fet tot el que els havien dit que tocava fer per tenir una vida digna, que han treballat, que han estudiat, que no han estirat més el braç que la màniga, que han pagat els rebuts puntualment, es troben que se’n van al carrer.
La societat catalana està vivint per l’habitatge la mena de neguit que viuen molts nord-americans per la cobertura sanitària: que els deixarà tirats si tenen alguna malaltia greu o s’han de sotmetre a una operació complicada. Els efectes d’aquesta ànsia es paguen en salut mental, en desenvolupament personal i en cohesió social. Perquè d’aquí a la desvinculació i a la crispació només hi ha un pas. Els talls de carreteres dels pagesos de les últimes hores expressen el malestar de veure que els acords internacionals que els estats firmen pensant en la geopolítica no tenen en compte la vida de la gent.
Vivim una època de patiments i frisances. Ara és més visible que mai quanta humanitat i quant de progrés hi havia en el concepte estat del benestar. Mentrestant, la inhumanitat de l’estat del malestar va creixent.
