THE NEW YORK TIMES

Com serà el món després de Trump?

Trump podria arribar a ser més rellevant que George W. Bush o Barack Obama

IVAN KRASTEV
IVAN KRASTEV President del centre d'estratègies liberals de Sofia (Bulgària)

Fa poc vaig passar tres mesos a Washington com a titular de la càtedra Henry A. Kissinger de la Biblioteca del Congrés. La meva feina, sobre el paper, era intentar entendre un món que ha embogit. No obstant, crec que durant el temps que hi vaig passar l’única cosa que vaig aconseguir realment va ser una confusió de primer nivell.

No era la meva primera visita als EUA, però va ser la més inquietant. El que em va semblar més desconcertant és la polarització política generalitzada que afecta el país. També em va quedar clar que els EUA s'han convertit en un territori tancat en ell mateix i procliu a les teories de la conspiració. I ara, a Washington, la gent és incapaç de parlar de res més que no sigui el president Donald Trump. Parlen de Trump fins i tot quan fan veure que es refereixen a una altra cosa.

Les úniques persones que s’abstenen de parlar-ne són les que treballen per a ell. Abans, quan visitava Washington, la gent del govern tenia moltes ganes de parlar amb mi, un analista, sobre qualsevol cosa: des de la guerra d’Ucraïna fins al comerç amb la Unió Europea. Volien que els seus punts de vista arribessin al continent europeu i volien conèixer la perspectiva de la gent de fora sobre els esdeveniments mundials. Però els funcionaris de l’administració de Trump defugen a gairebé tothom, especialment si són estrangers com jo. Potser temen que puguem adonar-nos que fins i tot els alts funcionaris de la Casa Blanca estan ben poc informats sobre els plans del president.

Pot ser difícil de pair per als europeus, però és el missatge que em va fer arribar Washington: el món post-Trump no serà el món pre-Trump.

Els que sí que estan disposats a parlar en nom de Trump, no obstant, et presenten una política exterior poc ortodoxa, semblant a la de Richard Nixon. Però el que no vaig poder esbrinar mai en aquestes converses és qui fa de Henry Kissinger en aquest cas (naturalment, tenia molt present Kissinger).

A diferència dels funcionaris governamentals, els crítics amb el president en el món dels 'think tanks' i en els mitjans de comunicació semblen àvids de fer-se amb els europeus. És una espècie de psicoanàlisi interminable en què no és fàcil descobrir qui és el pacient i qui és el psicòleg. Les dotzenes de persones d’aquests àmbits que em vaig trobar per Washington em deien les mateixes coses: Trump és, en el millor dels casos, un president accidental; és un president minoritari; va ser elegit pels russos; ben aviat (tot i que no prou aviat) el faran fora de la Casa Blanca. Darrere d’aquest discurs, hi ha una combinació d’angoixa i esperança: l’angoixa pel que ha esguerrat Trump i l’esperança que, així que marxi, tot tornarà a la normalitat.

És un discurs conegut. He detectat una esperança semblant a Europa, també. En la majoria de les capitals europees, els polítics i els intel·lectualoides volen creure que, d’aquí no gaire, Trump haurà marxat i tornarà l’ordre mundial, incloent-hi les sòlides aliances entre Europa i els Estats Units.

Però vet aquí el desagradable secret que he descobert en els meus tres mesos a Washington: això no és cert. El món no tornarà com un bumerang allà on era, encara que els demòcrates recuperin la Casa Blanca el 2020. I no serà així senzillament perquè, encara que Trump hagi marxat, molts líders d’arreu del món que són partidaris de Trump continuaran al seu lloc. Una bona part dels canvis que Trump ha introduït en la política exterior dels EUA persistirà molt temps després que hagi plegat. A l’hora d’analitzar el paper dels Estats Units al món, Trump podria arribar a ser més rellevant que George W. Bush o Barack Obama. Finalment, el “moment Trump” pot assemblar-se al “moment Truman”, quan, durant un breu període, els EUA van canviar dràsticament la seva visió del món.

Això pot ser difícil de pair per als europeus, però és el missatge que em va fer arribar Washington. El món post-Trump no serà el món pre-Trump.

La presidència de Trump ha donat lloc a dos canvis significatius que probablement seran duradors. Primer, amb la seva administració, els nord-americans han perdut la confiança en la seva excepcionalitat. No és només el president, sinó també els mil·lennials (la generació nascuda a finals del segle XX, que en general s’oposa a Trump) els que ja no comparteixen la creença que Estats Units és una “nació indispensable” i té l’obligació moral de fer que el món sigui un lloc segur per a la democràcia. La diferència és que els mil·lennials creuen que els EUA no són gaire millor que els altres països, mentre que Trump creu que si els EUA volen defensar el seu lideratge mundial, han de ser més implacables que la resta.

En segon lloc, sota la presidència de Trump la rivalitat amb la Xina s’ha convertit en el principi organitzador de la política exterior nord-americana. Avui els republicans i els demòcrates no estan d’acord en gairebé res, però on sembla que hi ha un bipartidisme efectiu és en la idea que els Estats Units han de canviar la seva política respecte a la Xina. A Washington només unes quantes ànimes extraviades continuen creient que el desenvolupament econòmic de la Xina portarà a una obertura política. Ara hi ha consens sobre el fet que permetre que la Xina s’incorporés a l’Organització Mundial del Comerç l’any 2001 va ser un error i que si els EUA no contenen l’expansió geopolítica de la Xina ara, demà serà impossible fer-ho. El neguit que la Xina desperta als Estats Units prové, al meu parer, de la constatació que l’autoritarisme comercial i del 'big data' que exerceix la Xina és un adversari molt més perillós per a les democràcies liberals que el comunisme soviètic.

Avui en dia és habitual sentir europeus que es posen nostàlgics sobre la Guerra Freda, una època en què els Estats Units i l’Europa occidental formaven una aliança contra la Unió Soviètica. Però els nord-americans no comparteixen aquesta nostàlgia. Busquen aliats que s’alineïn contra la Xina. I la confrontació amb Pequín no és una cosa que interessi a la majoria d’europeus. Seria una tragèdia i, pitjor encara, un error que els europeus no s’adonessin que la seva relació amb els Estats Units quedarà definida per la Xina, no només ara, sinó també després que Trump deixi de ser president.

Més continguts de