La ginesta (1904)

La tria de J. M. CasasúsPer mi és la flor catalana, la ginesta. Quan la veig en les costes de les muntanyes tan alegre i lluminosa, me sembla l’ànima del nostre poble florint. [...] Podrien venir de doctors i savis i polítics a demostrar-me amb allò mateix de les races i de la història i del dret i de la sociologia que Catalunya no és tal nació, sinó una província d’una nació: jo ho escoltaria tot serenament i tan savis podrien ésser que els digués: -Vaja, teniu tota la raó; però, veieu aquesta ginesta? Sentiu l’olor? Doncs jo trobo que fa olor de Catalunya. Ja podeu desar tots els vostres arguments. Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta. Podria molt ben ésser que em tractessin de boig. Però jo estic cert que aviat ne vindrien molts que voldrien ésser boigs com jo, i quan els boigs fóssim més que els savis, els savis serien els boigs; i la nostra bogeria apareixeria com la més dolça saviesa. -¿Com és que no hi ha ginesta en aquesta clotada, i a l’altre vessant sí? -vaig preguntar no fa gaire. I mig rient van respondre’m: -És que la ginesta vol veure el mar. -Ah! ¿la ginesta vol veure el mar? -i de seguida vaig pensar: -Doncs, ¿què és Catalunya, sinó un seguit de muntanyes que se’n van a veure el mar? Catalunya vol veure el mar. I això d’ésser muntanya i de voler veure el mar davallant-hi de pressa, és lo que fa Catalunya: és la seva ànima. Doncs, la ginesta és l’ànima de Catalunya.

Floriu, floriu, ginesteres,

dalt dels monts, davant del mar,

enceneu-vos com fogueres

al sagrat de cada llar.

Les fogueres catalanes

ja flamegen dalt del cim:

són les flames sobiranes

d’aquell foc que tots tenim.

Per la costa, a grans esteses,

tot el ginestar fa llum:

les candeles són enceses,

totes flaire i sense fum;

una llum que llença flaire

des dels monts avall del mar,

i de l’aire en fa el nostre aire

que és tan bo de respirar.

En la flor de la ginesta

Catalunya m’ha parlat;

m’ha parlat de la gran festa

de la nostra llibertat.