03/10/2021

Autodeterminació: realitat i fantasia

3 min

Em poso a pensar en l’autodeterminació després de llegir l’article que l’escriptor Javier Cercas va publicar a El País Semanal el dia 4 de setembre. “Hay solución para Cataluña ”, porta per títol. Per descomptat que existeix, amics secessionistes, hi diu. Comença per arraconar les fantasies, reconèixer la realitat. S’ha de reconèixer que tot i que existeix el dret a l’autodeterminació, només és aplicable en situacions de dominació colonial o massiva violació dels drets humans, afegeix més endavant.

Bé, és una manera de veure-ho. També es podria dir que havent-hi països com el Canadà o el Regne Unit que permeten que el Quebec i Escòcia hi diguin la seva sistemàticament, aquí també podríem celebrar un (o diversos) referèndums legals, oi? Una realitat com una catedral que no s’atreveixen a pensar els fantasiosos del No ad aeternum d’aquesta possibilitat.

Que Catalunya és una nació ho ha reconegut fins i tot l’actual president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Doncs bé, una part dels catalans voldria la independència, una altra no. Un referèndum aclariria la situació. ¿On s’amaga el llop nacionalista? ¿En el fet de votar o en el fet de no permetre-ho per la sacrosanta unitat indivisible de la Nació Espanyola? (Que com tota nació és, en part, una bona ficció.) No entenc, doncs (és una manera de parlar, ho entenc massa bé i tot), la bel·ligerància de Javier Cercas i, per extensió, d’una bona part dels socialdemòcrates espanyols.

De la impossible autodeterminació de Catalunya segons una part important del progressisme espanyol (hi incloc el català) passo a pensar en la més que impossible autodeterminació de la identitat de gènere per a una part del món feminista. Fa uns dies que intentant documentar-me sobre el tema vaig recordar un cara a cara de la sociòloga Marina Subirats i la doctora en física i activista trans Judith Juanhuix conduït per la Lídia Heredia (Els matins, 15/12/2020).

No toquem el sexe perquè és una variable natural. No fem que una persona torturi el seu cos. Deia la Marina Subirats.

Aquesta teoria no s’aguanta per enlloc, li va respondre la Judith Juanhuix. Som una realitat, no som una teoria. No m’interessa parlar del sexe ni del gènere, m’interessa parlar dels drets.

Aquest debat es duia a terme durant la presentació de l’esborrany del projecte de llei per a la igualtat plena i efectiva de les persones trans que elaborava el ministeri d’Igualtat. Un moment en què també va aparèixer un article elaborat pel Grup de Treball de Psicoanàlisi i Societat del Col·legi de Psicologia de Catalunya -diria que bona part d’aquest grup s’ubicaria en el progressisme polític i en el feminisme- (“Primum non noccere ”, Revista Oficial del Col·legi de Psicologia de Catalunya, 18 de febrer del 2021). Hi afirmaven estar preocupats per com ajudar els pares, mares i educadors especialment en allò que afecta els menors. “S’ha de resistir -hi deien- el desig de reduir el malestar i l’ansietat concentrats en el cos, precipitant-se a una transició social o mèdica, buscant una solució màgica a costa d’unes conseqüències a llarg termini que un nen amb una idea fixa no és capaç d’imaginar o comprendre”.

No s’ha de ser un sagaç antropòleg o filòsof de la ciència per adonar-se que en tot l’article hi ha una por regressiva al canvi o un lleuger biaix contrari a l’esmentada autodeterminació. ¿On eren aquests mateixos psicòlegs abans? Què han dit fins ara del patiment de les criatures que tant pateixen quan es comencen a percebre com a diferents? ¿On eren quan gairebé tot aquest tema es despatxava amb teories al voltant del complex d’Èdip?

Encara ara redueixen el tema a la intervenció al cos, sense adonar-se que molts dels pensadors que més saber han produït en aquest àmbit (Judith Butler, Paul B. Preciado, Miquel Missé, etc. ) afirmen que el no binarisme amplia el focus molt més enllà.

Em crida molt l’atenció com alguns s’erigeixen en guardians de la realitat i la naturalesa per negar els drets dels altres. “Con la Iglesia hemos dado, Sancho”, li fa dir Cervantes al Quixot. Ara també podríem dir que amb una part del progressisme cosmopolita i feminista hem topat. Trist.

La realitat no és tan maca com la fantasia, això és cert. Em remeto als mateixos fets: la llei trans es va aprovar excloent persones refugiades i immigrants i, en comptes d’independència, tenim una taula de diàleg entre el govern espanyol i mig govern català on no es podrà parlar del dret a l’autodeterminació i d’amnistia.

Però qui ha dit que l’autodeterminació sigui fàcil?

Realitat i fantasia, sisplau!

Saïd El Kadaoui Moussaoui és psicòleg i escriptor.