Les Balears desencalmades. Dos mons de costat (1933)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDel cicle de reportatges que Carles Sentís (Barcelona, 1911-2011) va publicar fa noranta anys en el setmanari Mirador (28-XII-1933). El títol de la sèrie (Les Balears desencalmades) era una paràfrasi de L’illa de la calma, llibre sobre Mallorca que Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861- Aranjuez, 1931) havia enllestit vint anys abans. A l’ARA del passat 23 desembre, la periodista Cati Moyà va informar de la troballa d’un documental perdut que Agustí Villaronga va filmar el 1986 sobre una Mallorca ben diferent de la descrita per Rusiñol el 1913 i per Sentís el 1933.

La Societat. Aquest concepte que arreu s'acostuma a posar en singular, parlant de Mallorca potser no fora excessiu de posar-lo en plural: les Societats. Perquè a Mallorca n'hi ha, n'hi ha hagut sempre, dues. Abans, la dels xuetes i la dels que no ho eren. No caurem en la falla de parlar d'aquesta divergència ancestral. S'ha fet prou bé. Avui aquesta separació, per bé que encara existeix, ja no és massa definida. Algunes reminiscències, i prou. Ara ja no importa tant com abans ésser d'origen jueu o no ésser-ne. La vella Mallorca, en la qual, gràcies al seu aïllament, ha pogut perdurar quasi fins avui l'esperit de cents anys enrere, s'ha trobat que de cop i volta li queia al damunt un dels nuclis més antitradicionals, més del dia, del món. No es podia cercar en tot l’occident europeu una societat més arcaica i tancada dintre d'ella mateixa, i, igualment, endebades hauria estat cercar un element més antagònic i diferent que el que representa l'onada estrangera que s'hi ha aplegat. Vides paral·leles, societats paral·leles; però en el sentit que marxen de costat sense trobar-se, quasi sense mirar-se, sense convergir. I així fins a l'infinit. [...] Com s’ha canviat! Abans, hom posava el crit al cel quan veia un vestit o un fet poc conforme amb els usos establerts. Ara ni les senyores més exigents gairebé se n'ocupen ni se'n preocupen. Per què? Per dues raons. En primer terme, a Mallorca, tothom en absolut està perfectament convençut que el turisme és un benifet plogut del cel; avui la desaparició del turisme equivaldria a una catàstrofe. La veritat, a aquest preu bé es poden ignorar moltes coses. En segon terme, d'una manera impensada s'ha trobat la senzilla solució de veure sense mirar. Hom contempla certs exemplars de turistes exactament com si no pertanyessin al gremi dels humans, o, almenys, com si fossin exemplars d'una raça d'un altre color. S'esveraria cap ànima per innocent que fos de veure una tribu de negres en estat natural? Amb la mateixa indiferència, doncs, les senyores mallorquines veuen una nord-americana amb un eslip i una altra petita peça suplementària col·locada un pam més amunt. […] Fa algunes temporades, en una platja allunyada de la capital vaig veure com unes senyores del país induïen autoritàriament llurs al·lots a anar a abordar unes alemanyes que hi havia a la vora i obligar-les a posar-se un vestit de bany com cal. —Si no ho fan, no ens banyarem —deien les bones senyores—. O elles o nosaltres—. I acompanyaren la frase amb un gest teatral. Ben cert, fora difícil reveure avui aquesta escena. En canvi, suposo que es deu repetir més d'una vegada aquesta altra recentment presenciada i que pel seu contrast no té preu: Quatre metres a trenc d'onada, a la badia d'Alcúdia, l'un al costat de l'altre, hi havia dos grups. El primer, d'estrangeres ajaçades a la sorra amb mallots succintes, posicions no massa correctes i conversa —en francès— poc respectuosa. El segon grup estava compost de cinc senyores —llurs infants jugant al voltant— vestides totalment i assegudes en cadires. Conversaven pausadament. [...]