El Ballet, espectacle total (1947)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Rebutgem la teoria wagneriana de l’espectacle total basat en la convergència d’arts que parteixen de sentits diferents cap a l’esperança d’una Forma comuna, però que no poden donar sinó formes particulars derivades dels diferents punts de partida. Però no rebutgem la idea de l’espectacle total en si. Podem admetre-la, considerant la possibilitat d’operar en direcció inversa, partint de la unitat de fet vital i deixant en llibertat l’acció dels sentits, perquè cada un d’ells s’arrapi a la faceta del fenomen únic que li correspongui i ens doni, automàticament, la seva interpretació, la seva forma particular. L’obra, per tant, no pot néixer del treball del músic, posat d’acord, en direccions convergents, amb l’argumentista i l’escenògraf, encara que tots tres siguin una sola persona. [...] ¿Quin límit cal escollir, doncs, entre allò humà i allò personal, per a concloure l’acte factible, suficientment commensurable per a actors i contempladors, i suficientment ple de caràcter? Pensem que aquest límit es pot cercar en els límits nacionals. Un bon punt d’equilibri per a la concepció d’un espectable total el més ric possible, i el més universal possible, és el que representi aquell aspecte de la naturalesa de tots els homes que troba en una nació la seva manifestació més intensa o, allò que és equivalent, l’aspecte més humà i universal de les característiques més diferencials d’una nació. És, doncs, en les formes de la dansa nacional allò on és possible trobar les arrels de l’espectacle total. Aportar-lo al món serà comunicar-li en la forma més pura una de les seves riqueses, [...] En aquest país, ara que Manuel Cubeles està duent a terme, damunt del material immens del nostre ballet popular, una tasca comparable a la que realitzà Lluís Millet en el camp de la música, creiem arribada l’hora de començar a emprendre les direccions universalitzadores d’un espectacle total nostre, en convicció paral·lela a l’assenyalada per Jaume Picas, en un opuscle dedicat als problemes de la dansa catalana actual, on es llegeix: “Hem d’imposar-nos que aquest mitjà de dir les nostres coses no copsi el reflex circumstancial del perfil de cada hora... No n’hi ha prou amb sentir, cal, a més, comprendre, i aquesta comprensió ha de venir d’una tasca de síntesi duta a terme sobre el llegat dels nostres estudiosos per a fer-hi sobresortir les característiques primàries, espirituals i tècniques, de la nostra dansa popular”. Ni la disciplina sola, ni el geni sol, no bastaran a donar-nos l’eclosió arquetípica que ens és obligat de cercar. Quant a l’expressió nova de la col·lectivitat individualitzada, ¿podem cercar-ne l’arrel en els vells moviments i la significació dramàtica i mística del Contrapàs? Ens donaríem per ben pagats si havíem contribuït a plantejar-ne el problema.
