La bandera espanyola de la plaça Colón de Madrid no resisteix els embats climatològics. Oh. No fa ni dos mesos que ha començat l’any i ja s’ha esquinçat tres vegades. La darrera, aquesta setmana, en una imatge que cal afegir a l’anecdotari de banderes espanyoles que prenen mal. N’hi ha unes quantes. Fins i tot amb paracaigudistes i fanals. El repertori és ampli. No es pot dir que en això Espanya escatimi recursos. Al contrari. La bandera de la plaça Colón madrilenya també val molts diners. És enorme, 294 metres quadrats, i pesa 35 quilos, que per a una bandera és sobrepès. Però quan es té un atac d’exhibicionisme patri és molt millor això que una bandera per posar en un escuradents. A més, l’estat espanyol té necessitat de reivindicar-se, no perquè se’l reconegui com un estat, sinó senzillament perquè se’l reconegui. Però parlant de reconèixer, l’exhibicionisme banderaire no és exclusiu de Madrid ni d’Espanya. Són moltes les nacions que el practiquen. I fins i tot nacions no reconegudes, que potser tindria una mica més de sentit si no es té al·lèrgia a les banderes, com els passa als que s’autoanomenen “ciutadans del món”. Ara, quan hi ha un combat entre ràfegues de vent com les que hi ha aquests dies, les banderes perden al primer assalt. I com que són tan simbòliques, de seguida la imatge que donen és la d’un país trencat. Aquesta vegada els catalans no hi tenim res a veure. Llàstima. La pèrdua de protagonisme que hem assolit en poc temps és comparable a una bandera esquinçada pel vent. Tot i així, podem ser culpables. Fa gràcia que la nova borrasca es digui Pedro. No se m’hauria acudit mai. Però parlant de simbolisme, Pedro rompe España. I parlant d’acudits, aquest és dolent, ja ho sé.
La bandera espanyola no és l’única que ha patit les conseqüències dels temporals. Als EUA, la bandera LGTBIQ+ del Monument Nacional de Stonewall, a Nova York, que és el bressol dels drets humans del col·lectiu, també va ser retirada, en aquest cas per la borrasca Trump, que si no fos perquè el seu color de pell és d’un to que fa de mal combinar, també expulsaria les taronges de Califòrnia. Stonewall és un lloc històric que fa referència al local d’ambient on es trobaven els homosexuals als anys seixanta i setanta i que va patir la ira brutal d’una batuda policial el 28 de juny del 1969. D’aquí que el 28 de juny sigui el Dia Internacional de l’Orgull. Per a l’administració republicana, la bandera que onejava al Greenwich Village no respon als nous criteris d’estendards a la via pública. Bàsicament, el que es permet, és la bandera de les barres i les estrelles. Però, a diferència de la bandera espanyola, que espera que passi la borrasca Pedro, a Nova York els demòcrates es van encarregar de tornar a hissar la bandera i avisar que si la tornen a despenjar en tenen moltes més. El departament d’Interior, per la seva banda, va qualificar la desobediència com una “maniobra política” —com si el fet de despenjar-la no ho fos—, a través de la qual els demòcrates pretenen que no es parli de tots els problemes que pateix la ciutat. Els arguments polítics sovint van a petar al mateix carreró. I les banderes, se les emporta el vent o l’administració pertinent.
El més interessant de tot plegat, perquè tot plegat podria semblar una mica ridícul, és veure fins a quin punt hem donat al simbolisme un paper tan protagonista a les nostres vides. En realitat les banderes són trossos de tela, normalment de mala qualitat, o objectes poc atractius. Però per mantenir-los o per treure’ls s’han suat llàgrimes i sang.
