Barcelona, absent(a)

No vaig coincidir mai amb Dalí o Hemingway al Marsella, però sí amb desenes d'amics de tota la vida i amigues acabades de conèixer. Diuen ara que el bar de l'absenta fantasiosa es veu abocat a tancar les portes després de gairebé dos segles d'iniciar la clientela en els misteris de les nits i, també sovint, en el de les ressaques dels matins. Fa no pas tant que vam saber que les prestatgeries de la Catalònia es buidarien de llibres per fer lloc a safates regalimoses de McFlurry… Paro abans no ens agafi una plorera irremissible: Núria, Zeleste, Barcelona de Noche, Librería Francesa…

També va tancar la llibreria de Notting Hill on molts hauríem volgut ser Hugh Grant per lligar amb Julia Roberts. I, en canvi, Londres continua sent Londres, amb el tòpic dels executius de la City amb barret i paraigua, tan lluny de la realitat de gent tan tristament mal vestida com calçada. Només Hugh Grant, guarnit com van els londinencs, podria semblar adorable i enamorar una americana de bandera.

Ciutat per ciutat, podríem anar fent itineraris per pàgines viscudes, però poc o gens escrites, sobre els llocs que van generar vida, tebiors, suors de tota mena, i han desaparegut d'un dia per l'altre: s'assembla tant a la mort…

Vaig passar anys fent de crític de teatre a tant la peça. Era una bona feina, però a l'estiu la cosa anava magra. Ho aprofitava per visitar els locals que, durant el curs, mereixien nul·la atenció: l'Apolo, el Bagdad, el Marsella, el Llantiol… i la Bodega Bohemia, amb aquella biga on hi havia pintat " Donde los artistas nacen ", que volia dir, paraula per paraula, tot el contrari.

M'hi vaig aficionar, a la Bohemia, i no pas per algunes de les boques desdentegades que hi cantaven, ni per l'aire decadent que t'entrava pels narius. Em va captivar un pianista magníficament dotat, cronològicament parlant, que va besar un escapulari que es va treure pel coll de la camisa abans de dedicar una peça de Beethoven a la seva esposa malalta. Es deia Coll, si no m'erro, i havia estat amic de Mompou. De seguida vaig pensar que, en aquell bar o en un altre, era ben igual que el pianista de Vázquez Montalbán.

Una nit, dues bèsties del teatre com Matthias Langhoff i Heiner Müller van acabar plorant mentre bevíem un cava fastigós i a les orelles els martellejava un cuplet interpretat per qui deia dir-se Cabiria la Dulce. D'Annunzio havia convertit en guió cinematogràfic la vida de Cabiria, tot inspirant-se en la novel·la Salammbô , de Flaubert. Cabiria, raptada en plena guerra púnica pels cartaginesos de la fundació llegendària de Barcelona, cantant en un forat de l'antigament anomenat carrer de Trentaclaus.

Cabiria ja no canta. El Marsella tanca. Ja no ens vénen a veure els grans de la cultura i la nostra guerra púnica ja no és global, sinó que es diu procés de transició nacional. Aquí tothom retalla i la gent calla. L'Arnau amenaça ruïna, El Molino és més una discoteca que una altra cosa, com el París, i el Principal, que va ser el teatre de la ciutat durant segles, des de la seva fundació fins a la guerra, el primer d'Espanya considerat bé d'interès general en el moment de la desamortització de Mendizábal, és en mans privades i té tots els números per acabar sent un abeurador més per a turistes.

L'ànima s'esmuny. Tot i haver estat capital del disseny, l'atractiu de Barcelona és la bellesa de les arrugues profundes de la seva història. La lluïssor que encega qui ens visita no emana del vernís acabat d'aplicar sinó de barres de bar com la del Marsella, polides amb la saviesa i la sensualitat de la carícia dels cossos i dels colzes, constant i perdurable. "Per què no ens casem?", pregunta Carles Flavià a Jaume Sisa en les sessions memorables que fan en una saleta de La Seca. Per què no? Al capdavall fa dècades que s'estimen, d'ençà que es van conèixer, repenjats a la barra del Zeleste. En el seu espectacle donen testimoni de la Barcelona on les cançons entren per la finestra.

Amb la seva energia desbocada, l'atòmica Semolinika Tomic, una artista arribada dels Balcans amb la Fura dels Baus, es va enamorar d'aquella ciutat i hi va aixecar l'Antic Teatre, que ara està a punt de fer 10 anys. És un dels altres pocs espais de revolta i creativitat alliberada que queden. És un retrovisor girat del revés, que ens fa pensar que som a Berlín quan, en realitat, som a pocs metres de la flaire repugnant del cas Palau i tot allò que en penja. Barcelona s'hi mira, absent, a si mateixa. Al mirall de la decadència, s'hi veu lliscant per una pista de gel, infinitament lletja, i s'esborrona de pensar que allò és el cor de Catalunya.