Les vacances són ocasions precioses per canviar d’activitat i de pensaments. He pogut passejar per l’Anglaterra allunyada de Londres i la seva àrea metropolitana. Tot i no poder més que captar impressions, algunes són tan xocants –tot i ser tòpiques– que no em puc estar de comentar-les, a risc de palesar que soc un barceloní enfadat i que ja em faig gran.
En primer lloc, la seguretat de la circulació pels carrers. Cada mitjà de transport circula per on ha de circular. A Barcelona això s’ha perdut completament. Caminar per les voreres és un exercici perillós, no només quan hi ha obres –aleshores el perill es multiplica– sinó sempre. Tots els vehicles de dues rodes amenacen els vianants, ocupen els seus espais de mobilitat i no els tenen cap respecte. La seguretat viària anglesa (voreres incloses) és molt més gran. La perillositat barcelonina, també.
En segon lloc, la neteja dels carrers. Estan nets. Completament nets. No sé on deuen fer les seves necessitats els ocells, però no en queda rastre als carrers. Tampoc sé on les deuen fer els gossos, però no en queda absolutament cap rastre, enlloc, inclosos els jardins. I no és una qüestió que allà plou i que aquí no. Aquests dies no ha plogut gens. Tornar a Barcelona és un xoc i un perill en tots dos casos. De qui és la responsabilitat? Deuen ser molts, els responsables, des del ciutadà insolidari o maleducat fins a les autoritats negligents malgrat que destinin molts diners a la neteja de les ciutats.
En tercer lloc, la bona educació. Les normes de bona educació –deixar passar, no topar amb vianants que miren el mòbil, respectar els senyals de trànsit, no insultar el turista despistat, tenir paciència amb el conductor que no sap per on tirar– són tan universals i profundes que no podem deixar de comparar-les amb la seva progressiva pèrdua a casa nostra. Aquesta bona educació té la virtut afegida d’igualar rics i pobres i joves i grans. És molt d’agrair. Fa la vida més agradable i augmenta la cordialitat entre les persones. La disposició a ajudar el foraster, que abans teníem, s’hi manté intacta, certament perquè deuen tenir menys turistes –tot i que el turisme intern és molt important–, però s’agraeix sempre.
En quart lloc, el compliment de les normes de civisme i comportament en l’espai públic és general. Potser a casa nostra l’empitjorament ha estat barrejat amb idees equivocades sobre la llibertat i la igualtat que han promogut que tothom pot posar els peus (i les sabates o les botes) sobre els seients dels metros, trens i autobusos sense que ningú s’atreveixi a corregir l’infractor per por de trobar-se amb una resposta agressiva. Cedir els seients en el transport públic als més grans o als invàlids ja només és pràctica habitual per part de col·lectius d’immigrants que mantenen aquest respecte, però ha desaparegut entre una part significativa de la nostra joventut.
Totes aquestes mancances i altres de similars no són degudes a la immigració. Els nostres immigrants semblen més ben educats –socialment parlant– que els nostres autòctons. Cal deduir-ne que fallen les famílies –que tot ho consenten si es tracta dels fills–, el sistema educatiu –que ha estat desarmat completament per corregir els mals comportaments–, i les autoritats –que no es volen enfrontar mai amb les famílies ni defensar els seus docents que han de tractar amb, i fer front a, la mala educació i xantatge de fills i pares. Sovint la decepció màxima comença amb les autoritats, que han acabat empoderant els maleducats, que saben que ningú no els barrarà el pas en les seves petites o grans malifetes. Curiosament –o no– les autoritats tenen un comportament paternal amb els seus empleats públics que tracten amb els ciutadans. Han decidit que poden treballar menys i menystenir els ciutadans amb la mala pràctica de les cites prèvies, que no desapareix malgrat el que es proclama oficialment. Tot plegat genera una societat on tothom està enfadat i l’altre té la culpa de tot. Per això mateix és tan reconfortant comprovar que existeixen societats econòmicament semblants però molt més cíviques i més ben educades. Podem millorar!
Probablement, la difusió del principi de la llibertat completa en la cerca de la pròpia felicitat ha oblidat protegir la llibertat dels altres. La manca de la bona educació –de la cortesia cívica o civisme inclusiu– ens fa col·lectivament i individualment pitjors. Lamentablement, els ciutadans que fan un esforç per corregir aquesta deriva són menystinguts, criticats o ridiculitzats. Certament, el món de les xarxes socials ho empitjora tot, però no a tots els països ni amb la mateixa intensitat. Existeixen societats més ben educades, més cíviques i –cap sorpresa–, més pròsperes. És possible esdevenir-ne i hauria de ser la nostra aspiració.
