Barcelona, estat de repetició
1. Candidatura Trias. “A la meva edat no té cap sentit presentar-me per perdre”, diu Xavier Trias. I adverteix que si no és alcalde se’n va a casa. I que si ha acabat acceptant és perquè la pressió era tan gran que no tenia sentit dir que no. La seva candidatura no és de Junts, és de Xavier Trias, diu: ell decideix, ell marca la línia, ell fa la llista sense deure res a ningú. I Junts per Catalunya ho dona per bo. Vaig coincidir amb el candidat a l'Aquí Catalunya de la Cadena SER i ho va explicar sense subterfugis i, de fet, és el que repeteix per tot arreu on passa.
Un exalcalde torna a l’escena electoral després d’un parèntesi de vuit anys. Els camins de la memòria són intricats i és difícil imaginar què portarà la seva reaparició al cap dels electors. Sobre aquells anys –i com a confirmació de la seva línia d’actuació– vol reconstruir un camí que l’alcaldessa Colau i els comuns haurien tancat. I ho vol fer a la seva manera i sense interferències. És a dir, que mentre alguns sectors de Junts per Catalunya insisteixen, encara que cada vegada amb la cara una mica més llarga, en tots els tòpics del cicle de l’octubre del 2017, per a ell l’Ajuntament de Barcelona és una altra història.
De tot plegat en surt una constatació i una pregunta. La constatació ja ve de la ruptura del Govern: Junts per Catalunya dona per tancada l’etapa d'unitat independentista i torna a l'eix convencional dreta/esquerra. De fet, Trias ho diu sense cap embut: la seva candidatura es mou en l’espai de la dreta i el centre.
La pregunta: ¿com és possible que en tot l’àmbit d’influència de Junts no hagin trobat un candidat en actiu i hagin hagut d’anar a buscar Xavier Trias perquè salvi els mobles? En política, les raons sovint són prou prosaiques. I en aquest cas segur que hi han jugat un paper significatiu les enquestes que donaven poques expectatives a Junts i que han respost positivament al nom Trias. Però no deixa de ser rar, en un partit amb tants egos, que no s’hagin aixecat algunes veus amb pretensions. La por de perdre, potser sí, però també la falta de convicció amb Barcelona. Misèries de la ideologia: hi ha un sector de l’independentisme al qual li costa veure-la com a pròpia i li fa por com a potència principal del país, no fos cas que desdibuixés la resta. I aquí Trias, en canvi, no té dubtes.
2. El relleu. La pregunta es fa extensiva als altres partits que competiran en les eleccions de Barcelona. L’objectiu és, evidentment, l’alcaldessa Colau, que certs sectors, especialment conservadors, però no només, han tingut al punt de mira d'ençà que va arribar. Unes crítiques que sovint van juntes amb el ressentiment de classe: per què han de manar, aquests?
Si es tracta, doncs, de tombar Colau, ¿com pot ser que els seus adversaris no hagin trobat cap lideratge emergent per proposar? Junts i Esquerra Republicana opten per dues persones que han demostrat i seguiran demostrant el seu nivell i qualitat personal, però que estan al final de la seva carrera política, i el PSC presenta un cap de grup sense atributs precisos que ha fet carrera a l’Ajuntament especialitzat en fer de corretja de transmissió de Barcelona Global.
Què passa en els planters dels partits? ¿No hi ha espai per créixer? ¿Pesen les intrigues i la submissió als grups de poder d’estricta obediència? ¿Sortir del perfil gris i dels tòpics del moment és de risc? ¿El discurs de bons i dolents d’aquests darrers anys impedeix sortir de la sorollosa rutina? Si la batalla de Barcelona és tan important, ¿no hauria estat desitjable l’aparició d'una fornada d’aspirants amb ambició i projecció de futur? Tot plegat transmet una estranya imatge de resignació, com si a la gran ciutat només hi hagués lloc per a la intendència i la política fos sospitosa. I, tanmateix, Barcelona ha de jugar un paper decisiu, capitalitzar la capacitat d’internacionalització que després de les frenades del 2017 i el 2020 torna a estar a l’alça, i donar empenta al país en el nou cicle.
