De la barricada al conveni col·lectiu
De la barricada al conveni col·lectiu, s'havia fet un llarg recorregut de lluites entre obrers i patrons, o dit en termes marxistes, de lluita de classes. Després d'un segle llarg de sang, suor i llàgrimes, havíem arribat a un notable estat civilitzador, enfosquit, això sí, per la plaga burocràtica. Si haguéssim seguit per la falsa ruta del que semblava un creixement econòmic infinit, ara hauria tocat l'entrada del treballador en els beneficis del capital, fet que també hauria suposat una coresponsabilitat amb la propietat. Democràcia a les empreses, se'n deia. En algunes latituds nòrdiques fins i tot l'havien tastada.
La crisi, però, s'ho ha endut tot d'una sola bufada desreguladora, en la línia del clàssic laissez faire . Davant les noves crisis, velles solucions. Potser sí que ens havíem encarcarat. Potser sí que la dialèctica patronal-sindicats estava viciada. Potser sí que calia insuflar aire i llibertat al sistema. ¿Però no ens hem passat un pèl de frenada? Una cosa són les rebaixes salarials, que al capdavall el dia -llunyà, per desgràcia- que la cosa remunti podrien, ai!, ser reversibles. I una altra és canviar d'arrel les regles del joc, el codi jurídic laboral que històricament havia servit per domesticar la voracitat del diner.
La liberalització del mercat del treball hauria d'anar de bracet, com a mínim, de la regulació financera, cosa en la qual s'està avançant poc. De moment, per baix es perden drets laborals i per dalt el diner segueix campant sense control. I la crisi ha vingut de dalt.
