La batalla de l’arròs

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLes colles de Sant Mus, de Sant Medir, cors i caramelles, han sortit el darrer dilluns de Pasqua a fer el seu arròs i les seves costellades. Han sortit amb aquella alegria barrejada de serietat tan pròpia dels nostres obrers, i les cançons del gran Clavé han ressonat per les pinedes, i per una tarda han gaudit de l’aspra flaire del paisatge. Amb ells se n’han endut les grans culleres, les forquilles i ganivets de cartró i, arrenglerats per aquestes Rambles, se’ls ha vist passar marcialment, com exèrcits de l’alegria. A més de les culleres, els penons. Això no podia faltar. Ja haureu observat que, a Barcelona, a tota unió de dotze homes, acoblats per una pensada, sigui política o social, sigui coral o sigui muda, per menjar carn o per menjar peix, per anar a peu o per jugar a botxes, per declarar els drets de l’home o per treure els torts de la dona, no hi poden mancar tres coses: pis-casino, segell i senyera. Si no fos per lluir el penó, manifestar-lo o treure’l a airejar, molts cops no s’aniria a rebre certs personatges a l’estació, ni s’aniria al seu enterrament. Molts, si no poguessin tenir pis, tant els faria de la ideia, i molts, si al rebre el rebut no hi poguessin veure imprès el segell de la societat, més s’estimarien no pagar. El pis, el segell i la senyera han estat el triangle més ferm dels actes de la nostra terra. Les colles, doncs, duien la senyera, la cullera sobrenatural, les graelles monstres i el gran ganivet, i si no portaven el pis és perquè fa de mal portar; en quant al segell, ja devien dur-lo en els rebuts de l’arròs i en el paper de les costelles... [...] El que no acabem d’entendre és per què alguna de les colles, al mig de coses tan alegres, hi portava un botiquí amb una creu roja encastada. Tan perillós és menjar arròs? ¿Tant de mal es pot arribar a prendre amb una cuixa d’anyell i quatre fulles d’escarola? [...] Hi ha perill; no en tenim cap dubte! Anant a menjar un arròs, se’n pot eixir camatrencat. [...]