Abans d’argumentar el títol d’aquest article, que pretén explicar les raons per les quals el BBVA hauria d’avortar l’opa sobre el Banc Sabadell, vull subratllar dues premisses que no són de cap manera menors: la primera és que el banc d’origen basc té tot el dret a intentar comprar un altre banc. Aquest dret no només deriva d’un marc legal que ho fa possible, sinó que descansa en la lògica de mercat; qualsevol pot pretendre adquirir un competidor, si aquest accepta ser comprat. La segona premissa consisteix a afirmar que són els propietaris del Banc Sabadell, i només ells, els que tenen la potestat de vendre o de rebutjar l’operació.
Dit això, aquesta setmana s’ha fet un pas més en el llarg procés de l’opa. El govern espanyol ha donat a conèixer la seva posició oficial sobre les condicions que l’entitat financera que vol comprar, el BBVA, hauria de complir per poder assolir el seu objectiu. Aquestes condicions s’afegeixen a les que l’autoritat espanyola reguladora de la competència va aprovar fa tot just unes poques setmanes.
No entraré a valorar el contingut de les condicions imposades, sobretot perquè aquest article no s’adreça prioritàriament a persones expertes o enteses, sinó al públic en general. Per tant, deixaré de banda tecnicismes que estan a l’abast d’uns pocs per centrar-me en conceptes que gairebé tothom pot entendre. El principal d’aquests conceptes és que tot bé econòmic ha d’anar associat a un bé social. I cada vegada haurà de ser més així.
En el cas que ens ocupa, no resulta clar que el bé econòmic existeixi. En canvi, és molt evident que de bé social no n’hi ha cap. M’explico: hi ha gent que pot defensar que a Europa calen menys bancs i més grans, per poder competir en millors condicions. D’altres poden pensar que les fusions bancàries s’haurien de fer entre entitats financeres de països diferents, i no entre les d’un mateix país. Uns altres poden argumentar que no calen les fusions o les concentracions, per evitar oligopolis financers que restringeixen la lliure competència. Tot això faria referència a raons d’ordre econòmic, i tota opinió pot tenir els seus defensors o detractors. Tanmateix, quan entrem a valorar el bé social, aquell que va més enllà de posicions purament econòmiques, els matisos perden notorietat i cal anar al nucli dur dels impactes sobre la ciutadania.
Si per calcular l’impacte social de l’opa agaféssim com a termòmetre les reaccions contràries a aquesta, veuríem que la suma de totes elles resulta aclaparadora. Fixem-nos en la llista dels que s’han expressat en contra: els dos governs més directament afectats, el català i el central; els dos Parlaments, el català i l’espanyol, amb majories àmplies contràries, especialment en el cas català; les organitzacions empresarials més representatives, tant de grans com de petites i mitjanes empreses; els sindicats; la majoria de partits polítics; i entitats del teixit associatiu, algunes d’elles amb un altaveu potent en la nostra societat. És a dir, tot un entramat d’organitzacions que representen la ciutadania o sectors molt significatius de la societat rebutgen obertament que el BBVA controli la propietat del Sabadell.
La pregunta clau, aleshores, és si un banc de la dimensió del BBVA pot desatendre un clam de la dimensió del descrit que s’oposa a les seves pretensions. La meva resposta és que no. No ho pot fer, però sobretot no ho ha de fer. Les seves ambicions poden ser legítimes, però quan el rebuig social és tan contundent cal saber aturar-se i anunciar la retirada. Una entitat financera de la grandària del BBVA, per molt privada que sigui, ha d’entendre que el seu rol supera de molt el mer interès econòmic o la recerca d’un benefici més gran. Dit d’una altra manera, i perquè s’entengui sense embuts: no es pot parar la mà per rescatar entitats financeres amb diner públic quan les coses van mal dades, amb l’argument que un banc gran no pot caure per l’efecte arrossegament que té sobre l’economia, i després ignorar aquesta dimensió social quan convé. S’ha de saber estar a les verdes i a les madures. Al BBVA ara li toquen verdes, però en èpoques no gaire llunyanes li van tocar madures, quan es va poder adjudicar una part substancial del pastís financer que va representar la liquidació del sistema de caixes d’estalvi al nostre país.
Toca retirada. No per manca de legitimitat, sinó per l’absència d’un bé social. Continuar amb l’opa equival a menystenir el capteniment de governs, Parlaments i entitats representatives. A Catalunya, el rebuig és tangible, coral i sonor. A vegades cal saber fer un pas enrere per després poder-ne fer un endavant, quan les circumstàncies siguin propícies.
