Ben tornat cèntim sanitari / Rèquiem pels intermitents

Ben tornat cèntim sanitari

M’agraden les històries de modestos bufets d’advocats que, amb una sabata i una espardenya, fan trontollar el poder. Reconforta veure que, de tant en tant, la raó no és sempre del més fort sinó del que la té i ho sap argumentar sense rendir-se davant de les pressions o les coaccions de tota mena. La justícia europea, per exemple, ha donat la raó a l’advocada Irene Mallol i ha considerat que era “il·legal” cobrar el cèntim sanitari que, durant onze anys, ens han obligat a pagar cada vegada que posàvem un litre de carburant al nostre vehicle. Ara l’Estat no té més remei que tornar tots aquests cèntims als particulars i a les empreses que ho reclamin. Així ho anunciat el ministre Montoro, sense poder evitar la cara de restrenyiment només de pensar que haurà de tornar bona part dels 13.000 milions d’euros que havien cobrat quan no tocava. Dolgut com està, ens ha volgut espantar. Ens ha renyat dient que qui presenti unes xifres equivocades serà castigat. Aquest argument, de voluntat clarament desincentivadora, no ha fet més que estimular-me a buscar cada rebut de gasolina que he guardat en els últims onze anys. Si l’Estat ens busca les pessigolles i no ens perdona res de res, ara és la nostra per tornar-nos-hi. Amb els cotxes que hem tingut a casa en aquest temps, hem fet un total de 330.000 quilòmetres, hem omplert el dipòsit més de 500 vegades i, al capdavall, hem consumit uns 30.500 litres de carburant. Això vol dir que, si trobés tots les factures, Montoro m’hauria de pagar uns 305 euros. Comptat i debatut, val més el farciment que l’indiot. Si la meva aportació amb aquest impost indirecte -i il·legal- ha servit per ajudar a la sanitat pública, ni que sigui per pagar mig sou d’un zelador, ja em dono per ben estafat. Però que consti que he actuat de bona fe. L’Estat, en canvi, no podrà dir el mateix.

Rèquiem pels intermitents

Un altre sistema de recaptar més del necessari és l’invent de la Inspecció Tècnica de Vehicles. D’acord que els cotxes -per no convertir-se en un perill públic- hagin de demostrar, de tant en tant, que els pneumàtics encara tenen dibuix i que els frens reaccionen quan es trepitja el pedal. Observo, però, una pràctica que no m’agrada. Per sistema, i sense comprovar-ho, posen una creueta a la casella d’haver presentat l’assegurança del cotxe quan ni tan sols me la demanen. La qüestió és facturar 48 euros i que hi passin com més vehicles millor. No volen excloure els molts cotxes que -arriscadament- circulen sense l’assegurança obligatòria. Un petit escàndol. Mentre faig cua perquè em mirin els baixos, penso en l’Oriol Pujol. Suposo que no sóc l’únic que quan vaig a passar la ITV m’enrecordo del convergent imputat que ha gripat el motor de la seva carrera política. La presumpció d’innocència, aviat, la vendran a les fires de brocanters, com una antigalla que ja ningú no utilitza. Encara que sigui injustament, doncs, reconec que mentre em fan provar els intermitents d’una banda i de l’altra, penso en l’Oriol i en el tràfic d’influències. Penso, també, en aquesta insistència d’assegurar-se que funcionin els intermitents si, després, al carrer no els posa gairebé ningú. En aquesta Catalunya convertida en un gran parc temàtic de rotondes -si una és lletja, l’altra encara més- s’ha perdut el costum de posar l’intermitent per avisar de la intenció del nostre cotxe. Els conductors que van al darrere, i encara més els que esperen per entrar al dònut, perden uns bons segons havent d’intuir quin serà el nostre traçat. I qui diu a les rotondes diu als carrers, carreteres o autopistes. Com si cada cop ens fes més mandra posar l’intermitent. Com si fos un signe dels temps: cada vegada anem més a la nostra i se’ns en foten més els altres. No m’agrada.