La bona infermera i l’art de ser pacient

SI UNA PARAULA em defineix és impacient. I ara que sóc formalment un pacient, se’m gira molta feina, tinc moltíssim a aprendre. Per sort els hospitals són escoles de formació en l’espera, amb grans professionals de la cura. El personal d’infermeria combina dosis de medicaments pautades amb dosis enormes de paciència regalades, amb les quals també ens curen.

Les nits es fan llargues i fosquíssimes a l’habitació. De dia tot fa una altra cara, la claror ho dissimula, hi ha un moviment que fa córrer l’aire. Però els gemecs, per lleus que siguin, agafen una altra dimensió de matinada: el silenci general els dóna un protagonisme absolut, hipnòtic. Primer t’espanta o entristeix o enerva, sentir algunes pobres persones grans que xisclen, que perden l’orientació, que s’arriben a arrencar la via, que traspassen a la cuidadora llatina amb un to feridor tota la crueltat amb què els tracta la vida. Amb els dies, no diré que t’acostumes a aquestes nits dures, però les acceptes.

L’habitació compartida és un màster en respiracions alienes molt properes, hi ha pocs centímetres entre el teu dolor i el d’aquell desconegut amb qui socialitzeu roncs, tos, punxades, temors i esperances.

I llavors t’adones que ets en les millors mans, les de professionals de la paciència. Repeteixen el mateix deu cops com si fos la primera vegada, escampen afecte i tendresa, normalitzen el que es fa impossible que et sembli normal. Ara et toca esperar, allà estirat. Esperar que passin aquests dies, que no hi hagi complicacions, respirar i anar deixant que passi un temps incòmode però imprescindible. Ningú com una bona infermera de les que ho viu cada nit pot ensenyar-te a ser el que no has sigut mai: un autèntic pacient, en tots els sentits de la paraula.