Només des de la curtedat de vista es pot covar el ressentiment contra els jubilats i els boomers en general, pintant-los com a beneficiaris privilegiats d’un passat esplendorós de sous generosos i d’un futur opulent assegurat gràcies a la propietat d’un pis i a una pensió sucosa, tot reduït a la sentència “han viscut millor que els seus pares”.
Es pot allargar la discussió tant com es vulgui, però els nascuts entre finals dels cinquanta i mitjans del setanta són els fills i els nets d’una guerra civil, i si van viure en una etapa de creixement i de consum és perquè, lògicament, venien de sota de tot. Però, a part de tots els que van haver d’emigrar per subsistir, i del fet que tots van néixer en una dictadura, pregunteu a la gent gran si els era fàcil arribar a final de mes (encara puc sentir la meva mare remugant que “de cada pesseta, n’haig de fer dues”) i constatareu que la vida mai no ha estat fàcil per a cap generació.
La causa d’aquest ressentiment generacional és prou evident: s'estén la desesperança del no futur entre joves, que no veuen la manera material de tirar endavant els seus projectes vitals, sobretot per culpa de l’impossible accés a un habitatge assequible amb els sous que cobren. I en això estem junts, amb independència de l’edat. Qui lluita per una pensió digna avui està fressant el camí de la de demà. No convertim el debat en un concurs de mèrits i greuges generacionals, perquè a part de ser injust per als que han treballat tota la vida i han fet possible l’estat del benestar que encara gaudim, és precisament el que espera el capital que mou el món: una discussió entre empobrits a veure qui viu millor.
