La Blanca Llum Vidal acaba de publicar Maripasoula. Crònica d’un viatge a la Guaiana Francesa a Tushita Edicions. És la seva aventura iniciàtica en un racó de món de l’Amèrica del Sud. La Guaiana Francesa apareix a la cantonada inferior del mapa d’Europa dels bitllets d’euro. La Guaiana és francesa i és Unió Europea de ple dret perquè França vol. Això no obstant, la Guaiana és una colònia, una genuïna colònia europea al segle XXI.

Vaig devorar el llibre de la Blanca Llum en una tarda, de la mateixa manera que vaig devorar els seus poemaris una tarda de sàbat amb nostàlgia catalana. Tot el que escriu la Blanca Llum flueix d’una manera extraordinària, i té aquell bon art de fixar el lector al text. En la Guaiana de la Blanca Llum Vidal hi he trobat la meva pròpia experiència en una colònia d’ultramar. Era l’any 2007, el meu pare havia mort en tràgiques circumstàncies, i necessitava fugir. Feia mesos que volia recórrer el viatge del Bounty, aquell navili britànic encarregat de traslladar arbres del pa de Tahití a Jamaica. Marlon Brando va immortalitzar la història en el seu paper de Fletcher Christian al film Mutiny on the Bounty (1962). Així, em vaig embarcar en un vol de 22 hores a Papeete, capital de la Polinèsia Francesa. A diferència de la Guaiana Francesa, la Polinèsia no és la Unió Europea perquè França no vol.

Entre la Guaiana de la Blanca Llum i la meva Polinèsia no hi ha diferències. És possible que la Polinèsia sigui més rica. Comparteixen la mixtura de gents de tota mena, la pobresa subsidiada extrema i l’asfixiant pes de l’exèrcit francès. França és senyora d’aquelles terres. França exerceix la potestat i l’autoritat de manera il·limitada i gens dissimulada. El dret de conquesta i, sobretot, de civilització és present i manifest en cada racó. Cada detall és una mostra d’arrogant sobirania colonial, un recordatori per al nadiu sotmès. Com a contrapartida, la colònia es venja en forma de mosquits. Mentre que a la Guaiana els mosquits poden fer un niu subcutani que creix i explota, a la Polinèsia són més sofisticats i et regalen la filariosi -que desemboca ocasionalment en elefantiasi.

L’europeu pot fer seus indrets que considera incivilitzats perquè té el deure de civilitzar

La Guaiana de la Blanca Llum narra les vides de personatges propers al Heart of darkness de Conrad. No es poden oblidar els francesos blanquets que busquen una fugida de la civilització i tota aquella corrua de militars que van ser destinats a la colònia i hi van quedar atrapats per motius diversos. No debades, encara avui l’École Spéciale Militaire de Saint-Cyr -l’escola d’oficials de l’exèrcit francès- envia els seus cadets al Centre d’Entraînement à la Forêt Équatoriale que la Legió Estrangera manté a Régina, a la Guaiana. L’any 2010 a Perpinyà vaig conèixer el comandant d’aquest centre, el coronel Dufour. Em va explicar que només havia acceptat la destinació per poder ser coronel abans dels 40 anys. Em va assegurar, molt excitat, tot arquejant les dues celles, que la seva missió consistia a fer la vida impossible als cadets que li enviaven.

Mentre la Guaiana és avui el backyard europeu de la indústria aeroespacial, la Polinèsia va ser el backyard francès de les proves atòmiques. Ambdós projectes són la culminació de l’arrogància sobirana de la metròpoli en un indret que li és absolutament aliè. El ciutadà europeu accepta acríticament que Kourou sigui una mena de Cap Canaveral d’Europa -però molt menys glamurós-, de la mateixa manera que el francès va acceptar les proves atòmiques als atols de les Tuamotu. Tot plegat és la indissimulada grandeur de l’europeu, mai redimit de la temptació colonial en nom del progrés. L’europeu pot fer seus indrets que considera incivilitzats perquè té el deure de civilitzar.

Per culminar l’anorreament del nadiu, França va convertir la Guaiana en una infame presó sàdica de grans proporcions -l’illa del Diable- per enviar-hi els indesitjables de la metròpoli. No gaire lluny de la Polinèsia, a l’illa melanèsia de Nova Caledònia, França hi va establir un altre penal. Hi va enviar els revolucionaris de la Comuna de París de 1871, en condicions bestials. La presó de la Guaiana no va tancar fins al 1953.

Les colònies d’Europa encara existeixen. França, la nostra democràcia, la de república, de llibertat, d’igualtat i de fraternitat és encara avui la responsable de perpetuar la misèria humana més bestialitzant, l’ús il·limitat i escruixidor del poder i l’autoritat en la terra i en l’home -sense cap dret humà, sense cap escrúpol o límit morals-. La democràcia liberal i l’estat de dret emparen la colònia.

La Guaiana i la Polinèsia no són ni Síria, ni Palestina, ni el Congo, ni Veneçuela, ni la Françafrique: són el remordiment eixordador de la culpa europea que xiscla en el silenci. És el nostre backyard desconegut, que no volem conèixer. Almenys Blanca Llum Vidal ha tingut el coratge de recordar-nos-el.