05/10/2021

En bucle

3 min
Carles Puigdemont, a Sardenya, en un moment del nou episodi de la seva persecució per part del Tribunal Suprem.
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: 'En bucle'

1. Victòries pírriques. Tots els episodis del Procés condueixen allà mateix: octubre del 2017. Aquests dies hem vist el retorn de Puigdemont a primer pla. Aquest cop a l’Alguer, l’expresident ha pogut exhibir un nou èxit europeu en el contenciós amb el poder judicial espanyol. L’independentisme canta victòria. Des de València, Pablo Casado no pot contenir la ràbia i es compromet a portar Puigdemont encara que hagi de recórrer tots els països d’Europa. És a dir, que si algun dia és president del govern arribarà allà on els jutges fracassin: curiosa idea corporativa de l’Estat –pròpia dels règims autoritaris– que posa l’executiu al servei del judicial i a l’inrevés.

Sobre el Procés, les seves vides, els seus bloquejos, el seu futur, es poden dir i imaginar mil coses. I s’entén perfectament que les pessigades al poder judicial espanyol que venen d’Europa siguin pa d’àngel per a la decaiguda moral de l’independentisme. Però tots sabem que el recorregut de tot plegat és limitat i que Puigdemont i els seus companys d’exili tenen un camí complicat al davant. El dia que els rebi Macron o Merkel (o el seu successor) les coses es podran mirar d’una altra manera. Sobre l’alta politització del poder judicial també cap molta literatura, igual que sobre el jutge Llarena, que confirma que l’orgull ferit pot conduir a comportaments masoquistes. Però tot el que està passant ve de la combinació de dues coses.

2. El pecat original. Per un cantó, l’estratègia del president Rajoy, construïda a partir de la relació d’amistat entre l'exministra Sáenz de Santamaría i el jutge Marchena, de resoldre el conflicte per la via judicial, com a sortida d’un estrepitós fracàs: la incapacitat per canalitzar-lo políticament. Va tenir cinc anys per fer-ho (2012-2017), va assumir el discurs que deia que el Procés es dissoldria sol i va acabar transferint la responsabilitat als jutges, amb les conseqüències per tots sabudes. La peça clau de l’operació va ser l’ús abusiu del delicte de sedició, un article del Codi Penal sospitós d'entrada, que és el que realment col·loca la justícia espanyola en dificultats davant dels tribunals europeus, pel que té de limitació de les llibertats polítiques bàsiques. Què vol dir alçar-se “públicament i tumultuàriament”?

El pecat original del cantó independentista és no haver sabut aturar-se a temps. Aquests dies hem sentit dir que l’error del 2017 va ser no fer efectiva la declaració d'independència. ¿Com pot ser un error no fer el que no és possible? És impossible posar en marxa una nova legalitat si no tens una justícia, una fiscalitat, una policia que controli el país, un reconeixement internacional. En resum, si no tens capacitat per imposar-la. Conscient d’això, Puigdemont va optar per marxar. L’error no va ser no fer el que era impossible. L’error va ser no aturar-se a temps i convocar eleccions per seguir acumulant capital electoral, que és l'única força de què realment es disposava, i evitar així l’andanada repressiva.

La combinació d'aquestes dues opcions ha conduït a l’atzucac actual. I ha situat l’independentisme en una fase melancòlica, en què tornen les consignes majúscules, quan l’estancament és manifest. És hora d’escollir entre jugar les cartes polítiques de què es disposa o continuar enganxats a la repetició de les paraules màgiques que no fan més que descolorir-se a mesura que la distància entre la promesa i la realitat creix.

3. Política. Què vol dir fer política? Crear les condicions perquè pugui prendre cos un diàleg que ajudi a sortir de l’atzucac. I que, en interès de les dues parts, s’entengui que la via judicial només duu a cronificar el problema. El primer pas és desjudicialitzar el conflicte. Una bona idea, que el govern espanyol ha oblidat ràpidament, era la reforma del delicte de sedició, que permetria accelerar el final del despropòsit judicial i acostar l’amnistia. Només amb una majoria parlamentària com l’actual es pot aspirar a un objectiu com aquest, que tindrà la dreta i l’orgull ferit de la justícia en contra. La bona política és aquella que amplia l’espai del que és possible a partir d’aprofitar les escletxes que ofereix la realitat. L’independentisme, sense una estratègia conjunta clara, tapa més escletxes que no pas n’obre. Estem en bucle.

Josep Ramoneda és filòsof
stats