Es busquen culpables

La fase decreixent de la pandèmia permet abordar qüestions que han aflorat com a mal resoltes i demanen canvis, i ens porta, també, pors i crítiques que s’han anat covant i que ara surten a la superfície. Hem patit, cal trobar els culpables. Els primers de tots, els governs, tots els governs, que s’han convertit en l’ase dels cops de qualsevol desgràcia: hem pres consciència que els paguem entre tots, i, per tant, que són els nostres servents i ens han de resoldre tota dificultat que es presenti. Ens han limitat els drets! Francament, el primer dret que tenim els humans és el de poder viure, netament més important que el de fer gresca i fins i tot que el de treballar. Voler denunciar ara, com insinuen alguns empresaris, els tancaments de bars, restaurants i centres d’esbarjo per evitar que s’escampés el virus, em sembla completament fora de lloc; malauradament, qui es va contagiar i va morir ja no pot denunciar que no se’l protegís més.

També és molt forçada la idea que amb l’excusa de la pandèmia augmentarà el control damunt la població i es restringiran les llibertats. Sovint llibertat i seguretat es contraposen, quan, de fet, és la inseguretat la que pot limitar molt les llibertats. Les dones en sabem molt d’això: només si ens trobem en espais segurs gosem caminar soles per certs indrets i a certes hores, per exemple. Que les llibertats s’han de defensar sempre és ben evident; massa temptacions autoritàries. Però les limitacions, en aquest cas, responien a una necessitat de salut pública: cada vegada que apareixien les corbes de la pandèmia quedava clar que els descensos es devien, abans de les vacunes, a la limitació de moviments i trobades; hem estat les persones les difusores dels virus, i calia actuar així.

I més enllà dels governs, també altres culpables són assenyalats amb insistència: la gent jove. Les festes clandestines, els botellons, les gresques diverses quan no tocava s’han anat succeint, i ara seran cada vegada més freqüents. Amb la característica afegida que s’ha demostrat que, allà on hi ha hagut més màniga ampla, com a Madrid, la gent ha valorat les polítiques permissives, malgrat el risc evident que hagin pogut comportar.

La gent jove, víctimes i botxins alhora, perpètua ambigüitat. En les societats riques actuals el tractament que es dona al jovent ha canviat radicalment respecte del que se li donava abans. En les societats pobres les responsabilitats comencen molt aviat, sovint en la mateixa infància: les necessitats són moltes i les criatures, per desgràcia, han de treballar. Entre nosaltres ha estat a la inversa: la infantilització es prolonga cada vegada més. Tot pels joves però sense els joves. L’any 2019 la taxa d’atur entre els més joves de 25 anys era a Espanya del 30,51%; el grup de 20-24 arribava fins al 27,72%, més d’una quarta part, i això en edats en què moltes persones estudien i no han accedit al mercat de treball. Amb la pandèmia el desastre augmenta: la taxa d’atur arriba al 39,53% fins als 25 anys. És a dir, una població que, en una proporció altíssima, no té un espai propi per fer-se adulta. ¿Les generacions anteriors fan de tap? No, aquesta explicació és massa fàcil; encara la recerca de culpables. Simplement, els augments de la productivitat i la substitució de treball humà per treball mecànic mostren que no cal que treballem tantes hores, i que s’ha d’organitzar la producció d’una altra manera per donar entrada a les noves generacions.

Però com que hi ha massa interessos en contra, aquesta remodelació no es fa. I llavors, en compensació, ens hem inventat que la joventut ha de ser una etapa de festa, d’irresponsabilitat. No tenen feina, ni ingressos adequats, ni poden viure pel seu compte, ni poden crear una família; què han de fer, doncs? Beure, ballar, fer soroll, vetllar, transgredir. Transgredir sí, però en els marges, que en les coses importants no es pot. La mateixa expressió botelló sorgeix a finals dels anys noranta, quan arriben a l’adolescència les generacions nascudes en democràcia; quan s’inicia, també, la seva expulsió de l’ocupació, les modes dels becaris, l’explotació de treball jove mal pagat. Magra compensació per a qui no pot accedir al ple domini de la terra.

És urgent canviar les polítiques de gent jove. El suïcidi és la primera causa de mort de la població catalana d’entre 15 i 34 anys. Més homes que dones, com sempre, però creix entre les dones, en la mesura que anem adoptant formes de vida abans considerades masculines. Els trastorns mentals han afectat especialment la gent jove, durant la pandèmia. Trastorns molt lligats als suïcidis, que sovint es produeixen per anomia, manca d’objectius clars per viure. Botxins, sí: han contribuït, segur, a propagar el covid. Però, sobretot, víctimes d’una societat que, amb l’aparença de mimar-los, no els deixa altra sortida que actuar com criatures malcriades.

Marina Subirats és sociòloga.