Alguns patriotes constitucionals fan veure que s'escandalitzen perquè, diuen, el rei d'Espanya, com a cap de l'Estat, no hauria de seure al costat d'un fiscal general imputat en un procés judicial, com succeirà aquest divendres en l'acte d'obertura de l'any judicial a Espanya. Poden relaxar-se, aquests patriotes, perquè de fet el rei mateix no sembla preocupar-se tant com ells per les companyies amb qui s'asseu i es fa fotos. Aquesta mateixa setmana s'ha retratat, mai més ben dit, amb Eduardo Inda, un dels personatges més vergonyosos de la vida pública espanyola, i això que aquesta és una lliga molt disputada.
Fa temps, en efecte, que Felip VI no es molesta a dissimular les seves simpaties ideològiques per la dreta ultranacionalista. Tampoc s'hi ha esforçat mai, a dissimular, una part majoritària de la cúpula judicial espanyola. No fa tants d'anys hi havia plena sintonia amb entre el poder judicial i el legislatiu, perquè tots dos lluitaven contra el que van anomenar el cop d'estat independentista, i aleshores sí que aquest mateix acte (l'obertura de l'any judicial) anava com una seda. Tot eren invocacions a la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, i a ningú se li va acudir investigar l'aleshores fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, quan va ser reprovat pel Congrés com a encobridor del fiscal Manuel Moix, que tenia una societat fraudulenta a Panamà. O quan Maza va presentar una querella contra el govern de Carles Puigdemont amb un títol tan imparcial com "Más dura será la caída". Per contra, la imputació contra l'actual fiscal general, Álvaro García Ortiz, per un suposat delicte de revelació de secrets desprèn una forta pudor de socarrim, explícitament descrita en el vot particular del magistrat del Suprem Andrés Palomo, amb un redactat prou més llarg i minuciós que l'escrit inculpatori.
L'enrenou i la crispació en aquesta obertura de l'any judicial no amaguen, tanmateix, la vigència de l'acord total entre les associacions majoritàries de jutges i fiscals, el PP i Vox. Que els jutges fan política a Espanya no és cap novetat, només que, dita per un president del govern assetjat com Sánchez, pren una altra dimensió i es converteix també en munició contra ell. No hi ha cap dissimulació en la voluntat de fer caure aquest president i l'odiada majoria que el manté al poder. Per aconseguir-ho, la dreta política, judicial i mediàtica ha decidit recórrer a la caça amb vesc, que és aquella amb què es para una trampa untada amb pega, perquè l'ocell hi quedi enganxat i no pugui sortir-ne. L'envescada contra Sánchez és untosa i tòxica; el que els seus autors no s'aturen a pensar (o, si ho pensen, els és indiferent) és que l'empastifada sigui tan intensa que les institucions que diuen defensar ja no se'n netegin mai. Les veus crítiques? La resposta la va resumir, ufanós, qui va ser president interí del Consell General del Poder Judicial, ja fa un parell d'anys: “¡Déjennos en paz!” Acostumar-se a tractar les institucions públiques com el propi cortijo té aquestes conseqüències.
