01/02/2022

Cal prendre una decisió sobre Ucraïna

5 min
Tropes ucraïneses a la ciutat de Kharkiv el 31 de gener.

Mentre les tropes de Vladímir Putin es concentren a les fronteres d'Ucraïna, i amenacen amb desencadenar la guerra més gran d’Europa des del 1945, el món sencer intenta endevinar les seves intencions. Però la pregunta estratègica que s'han de fer les democràcies d’Europa i l’Amèrica del Nord és: quines són les nostres intencions?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’objectiu a llarg terme de Putin a l'est d'Europa és, de fet, més que evident. Vol recuperar, fins allà on pugui, l'imperi, la condició de gran potència i l'esfera d'influència que Rússia va perdre d’una manera tan sobtada fa trenta anys, arran de la desintegració de la Unió Soviètica el desembre del 1991. La seva tàctica és l’únic que ens intriga. Des del 2008, quan es va apoderar per la força de dos territoris secessionistes de Geòrgia, i sobretot des de l’annexió de Crimea el 2014, ha deixat molt clar que està decidit a servir-se de qualsevol mitjà, des de la diplomàcia i la desinformació fins als ciberatacs, l’enverinament dels opositors i la guerra sense embuts.

Occident ha contribuït a aquesta crisi amb la seva confusió i dissidències internes sobre el seu objectiu estratègic a l'est d'Europa. Bàsicament, durant els anys que han passat des del 2008, Occident –si encara es pot parlar d'un únic Occident geopolític– no s’ha decantat per cap dels dos models d'ordre possibles a Euràsia, sinó que els ha aplicat tots dos una mica i malament. D’aquests models en podem dir, per abreujar, Hèlsinki i Ialta. La missió immediata és impedir que Rússia envaeixi Ucraïna, però al darrere hi ha una decisió estratègica de més envergadura.

Sobre el paper, tothom a Occident subscriu el model de Hèlsinki, que es va començar a desenvolupar a l'Acta Final de Hèlsinki del 1975 i es va articular plenament el 1990 en l'anomenada Carta de París per a una Nova Europa; posteriorment va donar origen a una institució, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Aquest model defensa una Europa formada per estats democràtics iguals, sobirans i independents, que respectin l'estat de dret i es comprometin a resoldre totes les disputes per mitjans pacífics. Aquest objectiu queda resumit d’una manera més engrescadora en les paraules que un diplomàtic nord-americà ara oblidat, Harvey Sicherman, va escriure per a un discurs del president George Bush pare: “Una Europa unida, lliure i en pau”.

El model alternatiu és Ialta. La cimera mantinguda el febrer del 1945 entre Ióssif Stalin, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill a Ialta, a Crimea (ironies de la història!), s'ha convertit en un sinònim del repartiment d’Europa entre les grans potències, que la van dividir en àrees d'influència de l’Est i l'Oest. Les recents propostes maximalistes russes per acordar un tractat amb els EUA i l'OTAN exigeixen, en definitiva, el que els analistes russos ja han denominat “Ialta 2”. A Occident només avalen explícitament aquest model uns quants “realistes” sense pèls a la llengua, però n’hi ha molts més que subscriuen, de fet, alguna versió de les esferes d'influència.

D’acord amb la doble vara de mesurar que durant segles ha caracteritzat l'estratègia aplicada per l'Europa Occidental a l’Est, molts dels que s’enfurismarien davant la idea que Polònia pogués vetar les aliances d’Alemanya, o la Gran Bretanya les de França, estan la mar de satisfets de donar a Rússia dret de veto sobre les aliances d'Ucraïna. Els mateixos europeus occidentals que reaccionarien amb crits de “feixisme!” si algú suggerís que les reivindicacions territorials es poden basar en l'existència d'una minoria danesa al nord d'Alemanya, o d'una minoria de llengua alemanya al nord d'Itàlia, troben “comprensible” que Moscou reivindiqui el mateix pel que fa a Ucraïna. A Brussel·les i París hi ha molts petits europeus (per analogia amb little Englanders, membres del Partit Liberal que als segles XVII i XIX s’oposaven a l’expansió de l’Imperi Britànic) per als quals l’actual UE s'ha estès massa cap a l'est.

El president rus Vladímir Putin, el 26 de gener, en la commemoració del 78è aniversari de la ruptura del setge nazi sobre Leningrad.

El fet és que, de vegades, Ialta està camuflada darrere de Hèlsinki. Si davant d'un agressor disposat a recórrer a mitjans violents per desestabilitzar i desmantellar un estat europeu, et negues a subministrar armes defensives a Ucraïna i et limites a les negociacions diplomàtiques i els observadors de l'OSCE, a efectes pràctics acceptes Ialta, tot i fer veure que actues segons Hèlsinki. Augmentes les probabilitats de guerra perquè no defenses la pau. Els socialdemòcrates alemanys –en altres èpoques inventors de l’ostpolitik, la brillant i innovadora versió de la política de distensió aplicada per l’Alemanya Occidental– són ara el principal exemple a escala mundial del pensament confús, l'autoengany i la descarada hipocresia que tot això comporta. Representen una mena de Ialta avergonyida, la Ialta que no gosa pronunciar el seu nom.

Després d’una greu disputa entre els països occidentals a la cimera de l'OTAN celebrada a Bucarest l'abril del 2008, es va arribar a un acord lamentable: es va fer una declaració pública afirmant que Ucraïna i Geòrgia s'incorporarien a l'OTAN, amb el benentès en privat que l'OTAN no mouria un dit per fer-ho realitat. I des d’aleshores tot Occident ha quedat empantanegat en aquesta situació de confusió estratègica. Occident s’ha obert a Ucraïna només a mitges, només ha defensat a mitges la seva independència, integritat territorial i capacitat de transició per esdevenir un estat europeu viable, sobirà i democràtic. Ucraïna no és membre de l'OTAN, ni ho serà curt termini, però l'OTAN sí que és a Ucraïna. Alguns estats membres de l'OTAN, com ara els EUA i el Regne Unit, li han subministrat armes i hi han enviat personal d'entrenament militar. Ucraïna no és membre de la UE, ni ho serà a curt termini, però la UE sí que és a Ucraïna.

Occident necessita triar, d’una vegada, una opció estratègica. Hauríem de decantar-nos per Hèlsinki. Els països que actualment formen part de la UE i de l'OTAN han de consagrar-se, amb paciència i constància, a fer realitat l'objectiu d'una Europa unida, lliure i en pau, i no només de paraula sinó amb els fets.

Un component essencial d'aquesta estratègia a llarg termini és que està de debò oberta a la participació d’una Rússia democràtica. Quan uns quants estadistes veterans i pesos pesants de l'establishment alemany van proposar fa poc que s’invités Rússia a incorporar-se a l’OTAN, hi va haver qui ho va desestimar com a cas de russofília exacerbada. Però, en principi, és justament el que s’ha de fer. Davant d'una superpotència xinesa bel·ligerant, hi ha molts motius per pensar que una Rússia democràtica seria un membre molt recomanable d'una aliança de seguretat defensiva que unís l’Amèrica del Nord, Europa i Euràsia. La relació amb la UE serà més complicada, però l'arquitectura europea ja dona cabuda a importants països que no són membres de la UE. Escric aquest article en un d'ells.

Així doncs, aquesta estratègia és anti-Putin però pro-russa. Fa uns anys, la majoria de russos potser hauria estat en contra d’aquesta distinció i haurien acceptat implícitament la reivindicació de Putin “La Russie, c'est moi”, típicament tsarista. Ja no. Ni tan sols és segur que la ràpida reconquesta d'un altre racó de l'antic imperi rus, a l'actual Ucraïna, hagi de fer créixer d’una manera significativa la seva popularitat, com va passar amb l’ocupació de Crimea el 2014. El règim de Putin té tanta por d’Aleksei Navalni, un opositor polític que vol que Rússia “segueixi el camí europeu”, que van intentar enverinar-lo i ara el tenen tancat en un camp de concentració.

En política i en diplomàcia, com en altres àmbits de la vida, s’ha de ser capaç de cedir i tirar endavant amb acords imperfectes i provisionals. Però hem de saber què volem. Putin ho sap. I nosaltres també ho hauríem de saber.

Timothy Garton Ash és historiador i catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford
stats