20/10/2021

Cal fer qüestió de la llengua

2 min

És bo que Òmnium faci campanya sobre el tema i és imprescindible que els partits catalans amb representació al Congrés de Diputats (especialment ERC, com a soci dels socialistes, però òbviament també Junts, CUP i PDECat) facin tota la pressió possible. Ras i curt: no hi ha pressupostos si la nova llei de l'audiovisual no garanteix al català la protecció que no només mereix, sinó que ve expressada per la Constitució al seu article 3.3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni que serà objecte d'especial interès i protecció”. Això de les “modalitats lingüístiques” és un parany per evitar mencionar les llengües que es parlen a Espanya pel seu nom, però almenys l'article estableix una certesa: no protegir “les altres llengües espanyoles” (així són anomenades a l'article 3.2; noti's com, d'un punt al següent, passem de “les altres llengües espanyoles” a “les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya”) és inconstitucional. Les llengües (o les modalitats) són “altres” (o són “diferents”), no cal dir-ho, en relació amb el castellà, sobre la qual sí que queda clar i llampant, a l'article 3.1, el següent: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la”. De les “altres llengües”, en canvi, només se'n diu això: “Seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts”. El resultat final és que saber castellà és un deure constitucional de tot ciutadà espanyol (molt discutible, també, aquest punt de l'obligatorietat), mentre que saber català (o gallec, o euskera) és una opció que es deixa a l'arbitri de la legislació de cada comunitat autònoma. La Constitució, per tant, consagra d'inici una profunda —i injusta— desigualtat entre les diferents llengües “d'Espanya”, i l'únic a què ens podem agafar els parlants d'algunes d'aquestes curioses “altres llengües” o “diferents modalitats” és al fet que l'Estat ens ha de garantir “especial interès i protecció” per al “patrimoni” i la “riquesa” que es diu que som.

Per això s'ha de filar tan prim i s'ha de ser el màxim de curosos i d'exigents pel que fa a la legislació lingüística. El gran èxit, per dir-ho així, de l'Estatut de Balears és una coma: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears” i no “La llengua catalana pròpia de les Illes Balears”, com volien els espanyolistes: amb coma o sense coma canvia el sentit de la frase per complet. A l'Estatut valencià, el problema va ser consagrar-hi la denominació “valencià”, en comptes de “català”: no hauria de passar res si es jugués net i s'anés de bona fe, però, com que és just al contrari, ara s'utilitza aquest redactat per defensar el disbarat que valencià i català són llengües diferents. I a la llei de l'audiovisual, és decisiu passar de la partícula o adversativa a la i copulativa: no s'han de fixar percentatges de producció “en castellà o en les altres llengües de l'Estat”, sinó “en castellà i en les altres llengües de l'Estat”.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats