22/09/2021

Camins de lava

3 min
Imatge del volcà Cumbre Vieja dos dies després d'entrar en erupció a La Palma.

L’erupció d’un volcà explorant en vermell el cel i la terra com la metàfora perfecta per expressar els dies que ens assetgen i que exploten. La natura tornant a manifestar-se en una de les seves formes múltiples per recordar-nos, de nou, que hi som per una estona i que, en el desafiament, sempre acaba guanyant ella. Per més que ens entestem a imposar-nos. O precisament per això. L’erupció de la multitud que es manifesta en contra de l’ampliació de l’aeroport que ja no és però que segurament acabarà sent i que representa un model que no pot ser si és que hi ha la voluntat de deixar una mica de futur. El patró que domina és el present immediat però es manté, segons el dia, l’esperança per al demà. Aquest demà que preocupa els joves que han respost a una enquesta feta a 10 països de diferents continents i que conclou que tres de cada quatre tenen por del futur, gairebé un 40% no saben si volen tenir fills perquè el que tenen ara és angoixa climàtica i ¿qui vol angoixar encara més gent? ¿Què els podem oferir? Els joves no confien en els polítics i encara menys en les polítiques que fan en referència al medi ambient, lligades a propostes econòmiques i socials que acostumen a ser tan innovadores com un anglicisme. ¿Hi ha res que es pugui deslligar? Els adults no confien en els joves, perquè alguns, mai són tots ni mai és tot, es dediquen a fer macrobotellons a les universitats perquè no n’hi ha prou amb beure’s el coneixement sinó que també s’ha de perdre. Després de mesos interminables de temences tampoc no hi ha solucions que indiquin quin és el camí a seguir i es mantenen cartells de #totaniràbé quan #noanembé és una sentència molt més sincera i contemporània. Però espera que ara ataquen els optimistes de “mai no hem viscut tant ni en tan bones condicions” com si això ens fos prou o ens indiqués un bon estat de salut mental. El futur no ha existit mai, però ara fa por perquè avancem en la direcció equivocada. En aquest present de reivindicacions aplaudides, inquieta i fa fàstic veure com es dona autorització formal a multituds farcides de gentussa que vol sortir al carrer per posar la societat en un carreró sense sortida. Manifesten el seu odi, la seva ignorància i la seva barbàrie amb el patrocini de mitjans i munions de cretins. Criden “Fora mariques dels nostres barris” sense la capacitat de vocalitzar però amb la prepotència de les banderes arcaiques. Volen els barris erms de llibertat per no haver de sentir-se tan insignificants en la seva misèria. Són els cabdills d’una legió d’imbècils perillosos a qui es dona, curiosament, molta més veu que a les multituds de persones que volen viure en pau i caminar sense por en la diversitat del ramat. Però el problema només existeix en els nostres caps. Perquè són caps tarats que veuen, en una bola de vidre que es diu història, com acabarem si continuem per aquest camí de permissivitat amb el feixisme.

Al món hi ha molts volcans en erupció però no ofereixen cap espectacle ple de bellesa, només una destrucció evitable que es va repetint. No és que hàgim perdut la memòria. El que passa és que, misteriosament, hi ha persones a qui excita més la nostàlgia que el descobriment. I quan dic nostàlgia vull dir atrocitat i quan dic descobriment vull dir l'harmonia social, mediambiental i econòmica que encara ens manca estrenar en una època de la humanitat. Els volcans es reivindiquen. Es pot no ser optimista i continuar aferrant-se a la possibilitat d’una utopia. Es pot construir una llar en un terreny sòlid per tenir alternatives. 

Natza farré és periodista
stats