He sentit que ha mort Sotil i he tornat a obrir la caixa dels records. Un retall del dia del seu fitxatge el presenta com “el Maestrito, com li diuen al Perú, fa 1,67, és de contextura forta i chaparro (sic)”. El peruà va marcar el cinquè gol del 0-5 al Bernabéu rematant de cap sol a l’àrea petita, davant un Madrid que ja havia abaixat els braços. A Gijón, el 7 d’abril del 74, el Barça guanya la Lliga i Sotil truca a Lima: “Mamita, campeonamos!” Em miro el pòster d’aquella tarda, que tinc emmarcat, i d’aquell equip que ens sabem de memòria ja no hi són Torres, Juan Carlos, Cruyff i Sotil.
Els futbolistes de la nostra infància viuen en un cromo que portem enganxat per sempre al nostre àlbum particular. Però, de tant en tant, de les calaixeres dels fotògrafs encara apareixen imatges no sempre publicades que ens tornen a aquell futbol de les cinc de la tarda amb fum de cigars, Soberano i marcador simultani Dardo. És el cas del monumental volum Els Campañà i el Barça (Base), una tria en 450 pàgines de fotos d’Antoni Campañà Bandranas i Antoni Campañà Capella, pare i fill, que van retratar a peu de gespa des de l’aturada de Zamora a la final de Copa de 1936 fins a un gol de Messi el 2007.
El llibre és al Barça el que seria a l’arquitectura un àlbum que resumís el romànic, el gòtic, el modernisme i el GATCPAC. És una joia de la història del futbol on surten els ídols, però també els seguidors, editada amb generositat envers altres primeres espases del fotoperiodisme que els culers, especialment els que compteu per dècades, faríeu bé de regalar-vos. La coneixereu de seguida: a la tapa dura de portada Cruyff marca a Reina el gol impossible. Cruyff dedica la instantània a Campañà fill: “Una bona foto”.
