La fornera em posa el cafè amb llet i em diu: “Ai, nena, perdona, que avui he dormit dues hores i estic...” Els jubilats que esmorzen deixen els mòbils i les converses i paren l’orella. “¿I com és que has dormit dues hores? Se t’ha complicat la nit?”, li pregunto, rient. “Complicar la nit” és el sinònim, divertit, de quan algú ha tingut una cita que ha acabat amb vertical-pont. “Vaig anar al Sabina!”, exclama.
Al bar, algunes de les dones, de cinquanta en amunt, li pregunten com va anar. Totes el coneixen i totes se’n saben les cançons. La fornera, mentre va posant cafès (tots amb un croissant petit al platet), diu: “Jo ho vaig donar tot. Ell no!”. I es posen a enraonar del fet que és gran, que va estar tota l’estona assegut, que la corista de tota la vida canta algunes de les cançons més cèlebres... Ni veu a punt, ni salts per l’escenari (que mai en va fer: els cantautors no salten). Frases enginyoses, com sempre, i les bromes sobre l’edat, inevitables, pel que sembla. No he sigut una admiradora de Sabina, però entenc molt bé el que diuen.
Sempre hi ha un dia que, veient el teu artista a l’escenari, penses que potser aquell serà l’últim cop. Ho vaig pensar amb Leonard Cohen, a Barcelona. Mirant aquella gent, que parla d’això, en aquest petit bar-forn de poble, entenc molt bé, potser més que mai, la idea de l’art. Vas al concert no pel que és el teu artista preferit, sinó pel que va ser. I tu, recordant aquell que eres quan l’artista que estimes també era, crides i t’esgargamelles per tapar que ja no té veu. Però en va tenir. I aquella veu que va tenir, cantant aquelles cançons, és una part molt grossa de la teva història.
