Canvi climàtic: ha arribat l'hora de passar comptes
Ja fa trenta anys que els líders mundials es van reunir a Rio de Janeiro, on van acordar impulsar una mobilització planetària contra el canvi climàtic d’origen humà i per respondre a la necessitat imperiosa d’un model de desenvolupament més sostenible. La Declaració de Rio afirmava que “els éssers humans constitueixen el centre de les preocupacions relacionades amb el desenvolupament sostenible” i que “tenen dret a una vida saludable i productiva en harmonia amb la natura”.
En aquests moments, milions de persones que el 1992 ni tan sols havien nascut pateixen les pitjors conseqüències de la crisi climàtica. Els dirigents no han estat a l’altura dels compromisos adquirits.
Per superar la inèrcia, els responsables polítics de tot el món farien bé d’escoltar els que, des de primera línia de la lluita contra la crisi climàtica, mostren una autèntica capacitat de lideratge i innovació. Són dirigents com Yvonne Aki-Sawyerr, l’alcaldessa de Freetown, a Sierra Leone, i joves activistes com Elizabeth Wanjiru Wathuti, de Kènia, i Mitzi Jonelle Tan, de les Filipines, amb qui vaig parlar dels reptes del futur a la jornada Generation Green, organitzada per Project Syndicate el mes passat.
Aquests debats intergeneracionals són crucials per impulsar el progrés i defensar un dels principis fonamentals de la Declaració de Rio: “El dret al desenvolupament s’ha d’exercir de tal manera que satisfaci equitativament les necessitats ambientals i de desenvolupament de les generacions presents i futures”.
Un dels principals llegats de Rio és la creació de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (o CMNUCC, per les sigles angleses). La CMNUCC ha sigut l’òrgan multilateral clau de la comunitat internacional per promoure el consens polític sobre les mesures en defensa del clima mitjançant les Conferències de les Parts (COP).
A la COP26 de Glasgow, celebrada el novembre passat, es van fer alguns avenços en tres sentits: el reforç de les contribucions determinades a nivell nacional per a la reducció d’emissions, de conformitat amb l’Acord de París del 2015; la correcció de les diferències de finançament per a l’adaptació al canvi climàtic, i la fi de l’ús del carbó. Però amb aquests passos no n’hi va haver prou.
Per això aquest any 2022 toca passar comptes: els principals emissors han de complir les promeses de l’anomenat Pacte Climàtic de Glasgow. En aquesta declaració es va limitar l’escalfament global a 1,5 graus centígrads en relació als nivells preindustrials, tal com es va pactar a l’Acord de París. A la COP26, tots els països es van comprometre a replantejar-se a l’alça les seves ambicions i a revisar aquest mateix any els seus objectius de reducció d’emissions. En concret, els que encara no hagin definit uns objectius per al 2030 d’acord amb el que preveu l’Acord de París ho han de fer abans de la COP27, que tindrà lloc a Xarm al-Xeikh aquest novembre. Per bé que tots els països s’han d’afanyar a posar en pràctica els seus nous compromisos, això és especialment important en el cas de les economies riques del G-20, perquè són responsables de la major part de les emissions mundials.
El finançament de les mesures contra el canvi climàtic continua sent una altra peça crucial del trencaclosques. Fa més d’una dècada que els països rics es van comprometre, a la COP15 de Copenhaguen, a destinar 100.000 milions de dòlars anuals a ajudar els països en desenvolupament a aplicar les seves mesures de mitigació i adaptació. Però aquest objectiu no s’ha fet mai realitat. En pro de la confiança i la bona voluntat a tot el món, els països rics han de complir aquest compromís aquest mateix any.
La COP27 se celebrarà en un país africà, a la costa del mar Roig. L’Àfrica és el continent més vulnerable al canvi climàtic, tot i la migrada contribució dels països africans a aquest problema. En pro de la justícia i la solidaritat, espero veure una Àfrica que parli amb una sola veu i que la COP27 doni resposta a les inquietuds de la regió en matèria d’adaptació, finançament i reparació de pèrdues i danys: es reconeixeria així que els efectes del canvi climàtic superen la capacitat d’adaptació dels països.
La COP26 va deixar uns quants caps per lligar en el tema de les pèrdues i danys, perquè els Estats Units, amb el suport de la Unió Europea, van ajornar la creació d’un nou mecanisme financer per reconstruir les poblacions afectades per catàstrofes climàtiques. De tota manera, els representants dels països s’han compromès a mantenir noves converses sobre la qüestió. La COP27 és una oportunitat per fer un gran salt endavant.
La creació d’un fons eficaç per a la reparació de pèrdues i danys és cada cop més important per als estats vulnerables al clima. A la COP26, el govern escocès i la regió belga de Valònia van fer el primer pas en aquest sentit quan es van comprometre a destinar 2,7 milions de dòlars i 1 milió de dòlars, respectivament, a la reparació de pèrdues i danys (amb una aportació semblant procedent d’organitzacions sense afany de lucre). Però, ara com ara, aquests diners no tenen on anar.
Una altra notícia encoratjadora és l’acord entre Sud-àfrica, la UE, el Regne Unit, els EUA, França i Alemanya per ajudar a la “transició justa” de Sud-àfrica cap a la descarbonització. Ara l’acord s’ha d’aplicar, i també s’ha d’emular en altres llocs.
Avui dia encara és indispensable l’esperit de multilateralisme que va animar la cimera de Rio i les seves conseqüències, encara que el clima geopolític estigui carregat de tensions i recels mutus, enmig d’unes institucions debilitades. Com Ban Ki-moon -membre com jo de l’organització The Elders- va dir als assistents a la jornada Generation Green, “tots hem de contribuir a la lluita contra la crisi climàtica, sobretot els que tenen el poder necessari per canviar les coses”.
Per honrar el llegat de la cimera de Rio, per satisfer les necessitats dels que ja conviuen amb les conseqüències de la crisi climàtica, i per limitar les repercussions que tindrà per a les generacions futures, tots ens hem d’esforçar per anar més lluny i més de pressa si volem protegir la nostra casa comuna. I el 2022 ha de ser el punt d’inflexió.
